dimecres, 22 de febrer de 2012

9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual



Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l’experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
La poesia no realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presenta les
característiques següents:

a) El poeta introdueix el lector dins d’un text o d’un discurs que no necessàriament conté una anècdota o un argument. La paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) Pràctiques d’escriptura semblants a les que havia conreat la poesia de principis del segle XX: simbolisme, avantguardisme, surrealisme, etc.
c) La poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
d) La poesia passa a ser considerada com una eina d’investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d’accés al món de les idees, que dóna lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
e) Els poetes reivindiquen la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l’afany d’universalisme.

L’any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s’esdevenia en la poesia
catalana s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro, autor de Grills esmolen ganivets a trenc de por(1974) i Salvador Jàfer, que va escriure L’esmorteïda estela de la platja (1974).
L’antologia d’Amadeu Fabregat, Carn fresca (1974) recollí aquest canvi d’orientació.
Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament, s’acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d’actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors
de la transformació social, tendiren a l’autobiografia i a la intimitat i sovint
manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d’altres consideracions, prevalgué la
pretensió de l’obra ben feta. S’hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.