dimecres, 22 de febrer de 2012

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és un model paradigmàtic d’escriptor modern nascut a la postguerra. Un escriptor que s’abeura en la intertextualitat literària (les obres literàries remeten a unes altres obres literàries, el joc de la literatura dins de la literatura, etc.), la transgressió moral i ideològica (fruit de la revolta contra l’educació repressiva del franquisme i influència també del Maig del 68), la incorporació dels fenòmens de la cultura moderna a la literatura (cinema, còmic, música pop), l’experimentalisme formal i l’existencialisme escèptic (com a conseqüència del desencant que es produeix després d’un període il·lusionant, com fou el de la Transició espanyola, i l’arribada del café para todos, ço és, l’estat de les autonomies).
Als anys setanta Monzó no és encara un escriptor professional -es dedica al disseny gràfic i participa en diferents mostres de dibuix i grafisme a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa- i indaga les possibilitats que li ofereixen altres formats creatius com ara la premsa, la literatura, el cine i el còmic. En els vuitanta s’introduirà en la ràdio i la televisió. Els seus productes més reeixits dels setanta són la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres i el recull de contes Self-service. La novel·la és la que millor reflecteix les provatures experimentals i el fracàs de la utopia llibertària preconitzada pels joves del Maig del 68, davant la força d’una indústria de masses que fagocita la revolta i la rendibilitza comercialment. Tant la novel·la com els contes fan servir un ric arsenal d’innovacions (experimentalisme): alteració de l’estructura -inicis in medias res, salts endavant i endarrere, superposició de nivells narratius-, narradors i punts de vista múltiples, transgressió de les normes de puntuació i abús de signes tipogràfics, pastitx -juxtaposició de textos com eslògans, grafits, etiquetes de productes, citacions-, combinació de text i imatges -pictogrames, dibuixos, fotos-, vinyetes, barreja de gèneres i llengües, destrucció de la sintaxi, relat d’escenes urbanes i quotidianes, repeticions, inserció de referents de la cultura de masses i coexistència de personatges reals i ficticis.
A partir de 1978 Monzó abandona les propostes textualistes més extremes a favor d’una narrativa més intel·ligible. L’exaltació contestatària dels orígens s’esvaeix a poc a poc i es converteix en ironia distanciadora; encara que normalitza els tabús de la societat -el sexe-, eleva a condició literària la vida nocturna i la rutina diària, destrueix els mites i els símbols antics i moderns i revela les trampes del llenguatge usat per a subjugar la massa crèdula, tant si es tracta dels romanços dels polítics com si és l’argot afectat dels gastrònoms.
El 1980 Monzó tanca l’estudi de disseny que havia inaugurat el 1976 i es trasllada a Nova York per a estudiar narrativa nord-americana gràcies a sengles beques de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana i del Ministeri de Cultura. Quan en torna, se centrarà definitivament en la literatura i el periodisme i s’erigirà com un dels escriptors capdavanters de la renovació de les lletres catalanes.
Algunes de les seues obres més conegudes són Uf, va dir ell (1978), L’illa de Maians (1986), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996), Vuitanta-sis contes (1999) o Mil cretins (2007), entre altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.