dissabte, 22 de desembre de 2012

Nou blog

Aquest blog no està actualitzat. El meu nou blog és:

http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla

dilluns, 3 de setembre de 2012

Notes de setembre i revisió d'exàmens

Atenció, els alumnes de 2n de batxillerat que us hàgeu presentat als exàmens de setembre:

Els vostres tutors us entregaran el butlletí de notes el dia 4 de setembre (hui!) a les 21.00 h de la nit, al Saló d'actes de l'IES Haygón de Sant Vicent del Raspeig. *

La revisió de notes de l'assignatura de Valencià per als alumnes de 2n de bartxillerat serà el pròxim 5 de setembre, de 10.30 a 13.00 h. al Departament de Valencià.

* Nota molt important: les notes no les sabreu abans del lliurament del butlletí per part dels vostres tutors, a les 21 h. Per tant, qualsevol intent de conèixer-les abans de l'hora de lliurament del butlletí, prèvia la sessió d'avaluació corresponent, resultarà infructuosa.

Gràcies per la vostra atenció:

Juli Capilla

dimarts, 29 de maig de 2012

Horari d'atenció a l'alumnat de 2n BAT

Fins a final de curs el meu horari d'atenció a l'alumnat de 2n de batxillerat serà el següent:

Dilluns
11.10 – 14.05 h
Dimarts
11.10 – 12.05 h
Dimecres
12.05 – 13.55 h
Dijous
12.05 – 13.00 h
Divendres
  8.55 – 10.45 h 

Durant les hores indicades seré al Departament de Valencià. Si veniu en grup, buscarem una aula per resoldre els dubtes de l'assignatura.
  

dilluns, 7 de maig de 2012

Teniu mostres d'exàmens de Selectivitat a la Universitat d'Alacant!

1. A la carpeta de "Valencià"

2. Per Internet:
  1. Entreu a "Universitat d'Alacant" (via google, per exemple); o bé: www.ua.es 
  2. Pitgeu a “Centres i Departaments” (columna de l'esquerra)
  3. Busqueu “Departaments” (columna de la dreta) i pitgeu “Filologia Catalana”
  4. Pitgeu a “Espai de l'alumne” (columna de l'esquerra)
  5. Ara a “Proves d'Accés a la Universitat”
  6. Les mostres bones són les dels anys 2010 i 2011 (les anteriors no, perquè responen a un altre model d'examen no vigent). Si pitgeu en cadascun dels anys esmentats (2010 0 2011), hi trobareu les proves de juny i de setembre i els corresponents solucionaris.

dijous, 5 d’abril de 2012

Treball obligatori de Pasqua


Per als alumnes que no hagen vingut els últims dies a classe de Valencià, us publique l'article que heu d'analitzar i redactar punt per punt. El treball l'haureu de lliurar en tornar de les vacances. Els punts que heu de desenvolupar per escrit són els següents:

  1. Descriure el tema i les parts bàsiques del text.
  2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
  3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.
  4. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant els trets corresponents que apareixen al text.
  5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc.
  6. Identificar les veus del discurs.
  7. Identificar i justificar les marques de modalització del text.

dilluns, 2 d’abril de 2012

2 d’abril. Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil

Hans Christian Andersen fou un escriptor danés. Va nàixer a Odense el 2 d’abril de l’any 1805 i morí a Copenhaguen el 1875. Fill d’un humil sabater, amb 14 anys i pocs diners, va fugir a Copenhaguen disposat a fer fortuna com actor i cantant; però hi va malviure i passà moltes privacions i desenganys, fins que aconseguí d’interessar a personalitats del país que s’ocuparen de la seua formació. Andersen es va avergonyir des seus orígens humils i, per això, fantasiejava que era fill d’un gran senyor. Dedicà un conte a la seua mare, La venedora de mistos.

A Hans Christian Andersen el coneixem sobretot pels seus contes infantils, alguns inspirats en rondalles i llegendes nòrdiques, però la majoria inventats per ell i caracteritzats per una gran imaginació, humor i sensibilitat. Contes seus són El soldadet de plom http://www.youtube.com/watch?v=ElQkn1is9Ak, L’aneguet lleighttp://www.youtube.com/watch?v=jKXNz7O59LY, La moneda de plata, etc.

A més de novel·les, poesia i teatre, va escriure també una autobiografia (L’Aventura de la meua vida, 1855) i va publicar valuosos llibres de viatges fruit de les seves experiències.

Gràcies a ells va gaudir del privilegi de ser reconegut en vida com a autor tot esdevenint un dels clàssics de la literatura infantil.

A Odense, ciutat natal de l’escriptor, es troba la seva casa-museu, amb fotografies, dibuixos i records d’Andersen, que ha esdevingut centre difusor que organitza activitats adreçades fonamentalment als xiquets i xiquetes.

dijous, 23 de febrer de 2012

16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.


Joan Francesc Mira (València, 1939) és un dels escriptors valencians més importants a hores d’ara. Introductor de l’antropologia social i de l’etnologia a casa nostra, activista cívic, militant polític, agitador de consciències, traductor, novel·lista, articulista, assagista... Totes aquestes facetes de l’intel·lectual Mira tenen un eix vertebrador que no l’ha abandonat mai: el compromís amb la causa del valencianisme. Valencianisme entés des d’una perspectiva àmplia, profundament democràtica i dialogant.
Les seues obres assagístiques traspuen un treball de documentació i d’indagació històrica rigorosos. Títols com ara Crítica a la nació pura o Sobre la nació dels valencians són fonamentals per a entendre la nostra realitat contemporània, valenciana i universal.
A més de molts llibres d’assaig, Mira és autor de milers d’articles periodístics, majoritàriament d’opinió, en què exerceix de voyeur, d’observador perspicaç i intel·ligent de la seua societat i de la seua gent. Aquests articles han estat feliçment recopilats en llibres com ara Punt de Mira, Els sorolls humans, Cap d’any a Houston, Texas o Déus i desastres.
Poder llegir Mira setmanalment al “Quadern” del diari El País, a l’Avui, o al setmanari El Temps constitueix una vàlvula d’escapament d’excel·lència periodística i d’integritat moral que marca la diferència.

15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ha estat l’intel·lectual valencià més important i transcendent de les darreres dècades. La irrupció de la seua obra i personalitat va suposar un abans i un després per al País Valencià, sobretot a partir de Nosaltres els valencians, una meditació des de diferents punts de vista (històric, polític, sociològic, lingüístic...) sobre la idiosincràsia del nostre poble.
Llicenciat en Dret per la Universitat de València, professió que no va exercir gaire temps, i poeta de joventut, ben aviat es decantà pel gènere assagístic. Ja als anys cinquanta publicà, a l’editorial mallorquina Moll, El descrèdit de la realitat (1955), un assaig sobre l’art contemporani. El seu mèrit ha estat el d’“inventar-se” un gènere amb a penes precedents en la literatura catalana: escassos a Catalunya i pràcticament nuls a València. Entre els catalans, a tot estirar podem encabir dintre d’aquest gènere els periodistes de la primeria del segle XX: Josep Pla, Gaziel i Josep Maria de Sagarra. És a l’escriptor empordanés al qual acudeix Fuster per a bastir la seua obra assagística. El valencià, però, va haver de remuntar-se també als il·lustrats francesos, especialment a Montaigne, inventor del gènere dels Essais, per a “completar” els seus assajos.
Pel que fa a l’assaig, doncs, Fuster atén, preferentment, tres línies temàtiques bàsiques: literatura i història de la llengua, obra humanística i assaig polític. Del primer bloc temàtic, cal destacar-ne els estudis sobre Ausiàs March, Joan Timoneda, Vicent Andrés Estellés, el Noucentisme, etc. Quant a l’humanística, reflexiona sobre l’ésser humà i la seua realitat: Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968)... Finalment, el vessant polític i cívic és el que més ha perdurat –amb polèmica inclosa– en la societat valenciana, amb l’assaig Nosaltres els valencians (1962), Combustible per a falles (1967), Un país sense política (1976), i altres papers d’urgència, com ara País Valencià, per què? (1982), Ara o mai (1981), etc.
La seua actitud antidogmàtica, el seu escepticisme –vital i com a mètode d’indagació intel·lectual–, la confiança plena en el món de les idees i de la raó; així com el seu estil amè, dinàmic i les seues constants al·lusions al lector han convertit Fuster en una figura inexcusable en l’àmbit de l’assaig i, alhora, en un referent constant per a la societat valenciana de l’època, i encara ara hi exerceix la seua influència. Fuster és, no ho oblidem, un intel·lectual molt valorat també a la resta dels Països Catalans, i també a tot Europa.

14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és un dramaturg i guionista català. Va estudiar Filologia romànica, i va ser professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona.
Les seues primeres obres, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’inscriuen en els postulats del realisme històric, amb obres conegudes, com ara Berenàveu a les fosques (1970), Revolta de bruixes (1975) Descripció d’un paisatge (1978) o Una vella, coneguda olor (1978); heus ací un fragment sobre la darrera obra esmentada: http://www.iescarlesvallbona.cat/activitats-projectes/activitats-extraescolars/252-sortida-quna-vella-coneguda-olorq-per-1r-de-batxillerat i http://www.youtube.com/watch?v=jJes1deuTnw.
El teatre de Benet i Jornet, d’inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d’origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
A partir de la segona meitat dels anys vuitanta, Benet i Jornet introdueix algunes preocupacions noves en la seua obra: el pas del temps, la fugacitat de l’amor-passió, la impossibilitat de canviar el món. Obres com ara Ai, carai! (1989) o Desig (1989) són representatives d’aquesta tendència. La preocupació sobre el paper i el destí individual de l’ésser humà no va apaivagar del tot les seues vel·leïtats ideològiques de jove. Així, tracta també temes socials, com ara el de l’abús de poder, el totalitarisme, la transició democràtica espanyola, la desaparició dels paisatges d’una generació, la preocupació per la llengua catalana. El gos del tinent (1996), L’habitació del nen (2001), Salamandra (2004) i Soterrani (2006) responen a aquesta actitud crítica o social.

A partir dels anys noranta, desenvolupa una importantíssima i fecunda tasca com a guionista de televisió, amb sèries per a la TV3 com ara Poble Nou (1993-1994), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d’ombres (1998-2000), El Cor de la Ciutat (2000-2009), Ventdelplà (2005 - ?) (http://www.youtube.com/watch?v=gUMgOP0vIzM i http://www.youtube.com/watch?v=kELqAo0__QA&feature=relmfu), Zoo (2008)... “Poble Nou” fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d’una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tot Catalunya. L’eix central de l’argument es teixia al voltant d’una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d’un híbrid entre el relat de costums i l’estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
En les sèries de Josep Maria Benet i Jornet, hi participen ben sovint autors valencians, com ara el dramaturg Rodolf Sirera, i l’actor Juli Mira.
Testament, de Benet i Jornet, ha estat portada al cinema per Ventura Pons amb el títol Amic/Amat.

13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.


És a partir dels anys setanta quan es produeix la veritable renovació del teatre en la nostra llengua. Superat el període realista o social, sorgeixen nombroses companyies, arreu del País Valencià: El Rotgle i El Micalet (València), Llebeig (Dénia), Pluja Teatre (Gandia), etc. També es creen premis literaris teatrals, com ara els d’Alcoi, Alzira, Alacant... El teatre independent, no subjecte a subvencions de cap tipus ni a les cotilles del règim, és el principal agent de la renovació del panorama dramàtic valencià. Alguns dels autors més importats de les darreres dècades han estat Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé, a Catalunya; Alexandre Ballester, a les Illes Balears, i Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola i Juli Disla, al País Valencià.
A més del teatre de text, cal fer esment del teatre de carrer o escènic, en què la provocació, l’apel·lació al públic, del qual reclamen la seua participació dins del moment en què es produeix la representació, i el llenguatge no verbal (la música, els efectes especials, la incorporació d’elements avantguardistes o d’altres disciplines, com ara el circ, etc.) constitueixen un signe de modernitat ben vistós. Els Joglars, Dagoll Dagom, El tricicle, Els Comediants,
la Fura del Baus (vegeu les obres: http://www.youtube.com/watch?v=TP3DvIjcpi0 i http://www.youtube.com/watch?v=V3onkOGLVwI)o els valencians
Xarxa Teatre (http://www.youtube.com/watch?v=5T9IV2I-h-U ) són algunes d’aquestes companyies que més han reeixit, últimament, amb una projecció internacional gens menyspreable.
Una de les fites més importants aconseguides dels darrers anys, la veritable modernització del teatre, ha estat la de superar la idea que existia segons la qual el teatre en valencià s’associava a gèneres menors, sainetístics, de poca qualitat i escàs cura en el llenguatge. A partir dels anys setanta, s’assoleix un nivell de llengua per als textos teatrals equiparable al del llenguatge narratiu i poètic i, finalment, s’elaboren textos perfectament homologables amb el panorama teatral europeu.
El dramaturg valencià més important, fecund (més de quaranta obres) i influent de les darreres dècades ha estat Rodolf Sirera (València, 1948). Començà a despuntar als anys setanta, període en el qual intenta superar el realisme social amb un llenguatge més poètic que qüestiona les convencions teatrals i que planteja les relacions entre la figura de l’intel·lectual i la societat actual. Plany en la mort d’Enric Ribera (1975), La pau (retorna a Atenes) (1975) i, sobretot, El verí del teatre (1978) són les seues obres més conegudes.

En resum, a partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

Investigació de nous espais escènics: les companyies de teatre actuals representen les obres al carrer o en espais insospitats. Com La Fura dels Baus.

Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.

Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.

Rebuig de la visió occidental del teatre. Interés per les formes teatrals africanes i sobretot orientals, de la Xina i el Japó.

Barreja de mitjans expressius. Barreja de tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.

L’obra de Manuel de Pedrolo (Aranyó, Lleida, 1918 – Barcelona, 1990) és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques.
Entre 1958 i 1963 va escriure obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd.
En Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No (http://www.youtube.com/watch?v=IOvLWwasDKQ i http://www.escriptors.cat/autors/pedrolomde/pagina.php?id_text=2154 ), va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat i en peces com ara Situació bis, Darrera versió per ara o L’ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social.
Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.
Més que no el qualificatiu de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.

11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.


Anys quaranta i principis dels cinquanta:
A Catalunya, la censura franquista va prohibir totes les representacions en català fins l’any 1946. A partir d’aquell moment va alçar la prohibició, però només es podien representar obres en català que no atemptaren contra el règim franquista o els seus preceptes morals.
Al País Valencià no van prohibir les representacions en la llengua autòctona perquè les que se’n feien pertanyien a gèneres teatrals menors, com ara el sainet, les quals contribuïen, a parer del règim, a la folklorització de la llengua i la cultura valencianes. Sobretot perquè reproduïen una situació de diglòssia que condemnava el valencià als usos col·loquials i vulgars, lluny dels àmbits lingüístics de prestigi.
Als anys quaranta i principis dels cinquanta, les representacions permeses al País Valencià i a Catalunya, a banda dels sainets, eren melodrames lacrimògens o edificants, amb una vaga influència de l’existencialisme, de moda a tot Europa. Aquestes representacions es caracteritzaren per l’absència de referències al context polític, com és obvi.

A partir dels anys cinquanta es produeix una certa situació de modernització i normalitat, amb la incorporació de traduccions d’obres estrangeres al català i la representació, no exempta de censura, d’algunes obres d’autors anteriors a la guerra, com ara de Joan Oliver, Salvador Espriu i Joan Brossa. Potser la figura més destacada és la de Salvador Espriu, autor de les peces teatrals Primera història d’Esther (1948), estrenada el 1957, i Antígona (1939), publicada el 1955 i estrenada el 1958.

Els anys seixanta: l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual
Als anys seixanta, el teatre català s’actualitza amb la traducció d’obres estrangeres i incorpora el neorealisme italià, els corrents existencialistes i el teatre èpic alemany de Bertolt Brecht. Tot plegat culmina, com en els gèneres de la poesia i la narrativa, en l’hegemonia del realisme social, sobretot a partir de la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany.
El teatre social va prendre dues modalitats: el teatre document i la sàtira política.
El teatre document intenta posar en escena un fet històric controvertit a partir del qual s’indaga sobre les causes i les conseqüències dels fets a través dels personatges. Alguns autors representatius són Lluís Pasqual, Ximo Vidal i Manuel Molins.
La sàtira política compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística. L’obra més representativa d’aquesta tendència és El retaule del flautista (http://www.youtube.com/watch?v=F2g-FJ25aCQ&feature=related), de Jordi Teixidor.
Cal tenir molt en compte que en tot el període del franquisme la censura va exercir un control implacable sobre les representacions teatrals en català, fins al punt de prohibir-ne algunes o censurar-les, parcialment o per complet.

Per saber com va ser la repressió franquista i sobre Salvador Espriu, és interessant aquest vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=smVg1WADxEM&feature=fvsr.

10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és, actualment, un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys començà a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtil del seu poble, fins que va haver de deixar-ho l’any 1973 a causa d’una esclerosi múltiple. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.
La seua obra, d’arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. Són aquestes característiques estilístiques i personals les que expliquen el gran ressò social a què va arribar en vida. En són un exemple els poemaris: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974) i Quadern de vacances (1976).
El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l’Obra poètica: L’arrel i l’escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. A més a més, ha estat traduït a més de 15 llengües diferents.
La seua trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d’altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Miquel Martí i Pol va morir l’11 de novembre de l’any 2003 a la seua residència de Roda de Ter. En les últimes dècades del segle XX, la seua obra va esdevenir molt popular entre el públic en general. Al moment de la seua mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.

dimecres, 22 de febrer de 2012

9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual



Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l’experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.
La poesia no realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presenta les
característiques següents:

a) El poeta introdueix el lector dins d’un text o d’un discurs que no necessàriament conté una anècdota o un argument. La paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) Pràctiques d’escriptura semblants a les que havia conreat la poesia de principis del segle XX: simbolisme, avantguardisme, surrealisme, etc.
c) La poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
d) La poesia passa a ser considerada com una eina d’investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d’accés al món de les idees, que dóna lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
e) Els poetes reivindiquen la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l’afany d’universalisme.

L’any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s’esdevenia en la poesia
catalana s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro, autor de Grills esmolen ganivets a trenc de por(1974) i Salvador Jàfer, que va escriure L’esmorteïda estela de la platja (1974).
L’antologia d’Amadeu Fabregat, Carn fresca (1974) recollí aquest canvi d’orientació.
Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament, s’acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d’actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors
de la transformació social, tendiren a l’autobiografia i a la intimitat i sovint
manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d’altres consideracions, prevalgué la
pretensió de l’obra ben feta. S’hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) estudià dret i història antiga. Fou un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix creà el mite de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal en tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana.
El tema de la Guerra Civil i les seues repercussions és també cabdal en els seus poemes.
Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: el satíric, l’elegíac i el cívica o didàctic.
1) En la poesia satírica ens mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’Ariadna, on va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra.
2) Pel que fa a la poesia elegíaca, escriu un tipus de peces en què exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946), elegia del món destruït per la Guerra Civil que el poeta identifica amb Sinera; El caminant i el mur (1954) i Final de laberint (1955).
3) Quant a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles. El poeta tria una via d’arrelament i de compromís amb la seua terra i adreça un missatge en to didàctic, d’esperança en el poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) on, a més, l’autor hi afegeix l’amor com a nova línia temàtica.
La pell de brau (1960) obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denuncia les injustícies que van seguir a la Guerra Civil.
La poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò, en part també gràcies al fet que els seus poemes foren musicats i cantats pel valencià Raimon.

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés va nàixer l’any 1924, a Burjassot (València). De jove va treballar de forner, com el seu pare; després, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. La vocació literària, però, se li va despertar ben d’hora. Va estudiar periodisme a Madrid. En tornar a València, el 1948, el van contractar al diari Las Provincias, on va treballar tota la vida, i del qual arribà a ser redactor en cap, fins que el van acomiadar arran de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1978.
El seu primer llibre publicat va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l’Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una xiqueta, Isabel, que es va morir als quatre mesos, encara que, posteriorment, van tenir dos fills més: Vicent i Carmina. La mort prematura de la primera filla va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad, publicat l’any 1988, però escrit als anys cinquanta. Altres llibres seus publicats a la postguerra són Donzell amarg (1958) i L’amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, ja que la censura li va impedir de publicar alguns llibres.
L’any 1971, però, veuen la llum editorial cinc llibres més: Primera audició, L’inventari clement, Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys i Llibre d’exilis, i l’any 1972, l’editorial 3i4 enceta l’Obra completa amb un primer volum, Recomane tenebres, prologat per Joan Fuster, i amb el qual va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or. A partir d’aquest moment es produeix el boom Estellés, arran del qual el poeta rep el reconeixement del públic i de la crítica i es converteix en un fenomen literari i social sense precedents des dels clàssics. El 1974 enceta el projecte del Mural del País Valencià, i en va acabar la redacció l’any 1978. El Mural consta d’una seixantena de llibres i al voltant de dues mil pàgines. En elles evoca els personatges històrics, la geografia, la natura, els productes valencians.
La poesia de Vicent Andrés Estellés cal contextualitzar-la en l’època de la dictadura franquista. Una època marcada per la censura i la repressió. Per això el tema del silenci és cabdal en l’autor de Burjassot. I per això la paraula –la poesia– esdevé símbol i vàlvula d’escapament contra la dictadura. Estellés fa la crònica d’aquell període totalitari. I ho farà amb un llenguatge pròxim a la gent, perquè vol fer la crònica dels esdeveniments històrics, però també dels quefers quotidians del poble. La fam, el sexe, la mort i l’amor són motius recurrents en la seua poesia.
Estellés fa una poesia arrelada socialment, històricament, políticament, lingüísticament. No debades, Joan Fuster el va qualificar de “poeta de realitats”. El poeta parla i treballa amb la paraula, una paraula necessàriament dialectal, ateses les circumstàncies. Una paraula que esdevé símbol i senya identitària del poble valencià, de resistència contra la dictadura franquista. El conreu de la poesia de la quotidianitat, la poesia de les realitats de cada dia, la poesia senzilla i arrelada alhora amb la millor tradició de la poesia catalana de tots els temps, amb els clàssics grecollatins i amb el bo i millor de la literatura universal de tots els temps va permetre Estellés erigir-se en el poeta valencià més interessant, profund, popular i llegit de tots els temps.
Vicent Andrés Estellés va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra editada, i també inèdita, encara per estudiar i a l’espera d’una possible publicació. La seua influència actual entre els poetes valencians, sobretot, però també a Catalunya i a les Illes, ha estat providencial i l’han convertit en un clàssic de les nostres lletres.

6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

La derrota dels republicans en la Guerra Civil espanyola va suposar un gran sotrac per a la literatura i la llengua catalanes. Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears la llengua pròpia deixa de ser oficial; desapareix del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i queda reclòs a l’àmbit col·loquial i familiar. La repressió i la prohibició de l’ús de les llengües no oficials suposa un gran colp per al tímid però cada vegada més punyent circuit editorial i literari que s’havia endreçat durant els anys de la Segona República.
La prohibició taxativa de l’ús culte de l’idioma retarda la represa literària fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. Pel que fa al gènere de la poesia, però, cal destacar que el règim franquista en va permetre algunes manifestacions menors, com ara la de la poesia jocfloralesca, sobretot al País Valencià. La veritable represa literària es produeix ja a la dècada dels anys cinquanta, amb dues tendències dominants ja conreades abans de la guerra: la poesia de tradició simbolista i la poesia avantguardista.
Pel que fa a la primera, hi havia encara el mestratge de Carles Riba i el ressò de Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Autors representatius de la poesia simbolista són els valencians Xavier Casp (Volar, 1943) i Joan Valls (La cançó de Mariola, 1947) i el barceloní Joan Vinyoli (El callat, 1956). La línia simbolista sovinteja un tipus de poesia hermètica, metafísica i religiosa, aparentment inofensiva per als interessos del franquisme. Quant a l’avantguarda, cal dir que es tracta d’un tipus de tendència que amb prou feines veu la llum, per tal com era clarament subversiva i contrària a la doctrina feixista. No obstant això, es conrea, ni que siga clandestinament, i té veus ben solvents que la representen, com són els casos de Josep Palau i Fabre (Poemes de l’alquimista, 1952) i el polivalent Joan Brossa (Poesia rasa, 1970).
L’altra gran tendència lírica és la del realisme social. Amb dos precedents il·lustres en la immediata postguerra, com són Pere Quart i Salvador Espriu, la poesia realista o social esclata amb tota la força a primeries dels anys seixanta amb dues figures cabdals: Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Tots dos fan un tipus de poesia en què la realitat es mostra sense embuts, descarnada i amb tota la seua cruesa. L’objectiu n’és la denúncia de les injustícies causades per la dictadura. Així, la pobresa, la repressió, la fam, l’exili, la censura, les mancances de tot tipus, materials i espirituals, esdevenen motius constants i explícits en els poemes d’aquesta dècada. El poeta assumeix, així, un paper redemptor, esdevé portaveu del poble al qual representa i del qual se sent part indestriable. Altres poetes del període esmentat són Gabriel Ferrater i Maria Beneyto.

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és un model paradigmàtic d’escriptor modern nascut a la postguerra. Un escriptor que s’abeura en la intertextualitat literària (les obres literàries remeten a unes altres obres literàries, el joc de la literatura dins de la literatura, etc.), la transgressió moral i ideològica (fruit de la revolta contra l’educació repressiva del franquisme i influència també del Maig del 68), la incorporació dels fenòmens de la cultura moderna a la literatura (cinema, còmic, música pop), l’experimentalisme formal i l’existencialisme escèptic (com a conseqüència del desencant que es produeix després d’un període il·lusionant, com fou el de la Transició espanyola, i l’arribada del café para todos, ço és, l’estat de les autonomies).
Als anys setanta Monzó no és encara un escriptor professional -es dedica al disseny gràfic i participa en diferents mostres de dibuix i grafisme a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa- i indaga les possibilitats que li ofereixen altres formats creatius com ara la premsa, la literatura, el cine i el còmic. En els vuitanta s’introduirà en la ràdio i la televisió. Els seus productes més reeixits dels setanta són la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres i el recull de contes Self-service. La novel·la és la que millor reflecteix les provatures experimentals i el fracàs de la utopia llibertària preconitzada pels joves del Maig del 68, davant la força d’una indústria de masses que fagocita la revolta i la rendibilitza comercialment. Tant la novel·la com els contes fan servir un ric arsenal d’innovacions (experimentalisme): alteració de l’estructura -inicis in medias res, salts endavant i endarrere, superposició de nivells narratius-, narradors i punts de vista múltiples, transgressió de les normes de puntuació i abús de signes tipogràfics, pastitx -juxtaposició de textos com eslògans, grafits, etiquetes de productes, citacions-, combinació de text i imatges -pictogrames, dibuixos, fotos-, vinyetes, barreja de gèneres i llengües, destrucció de la sintaxi, relat d’escenes urbanes i quotidianes, repeticions, inserció de referents de la cultura de masses i coexistència de personatges reals i ficticis.
A partir de 1978 Monzó abandona les propostes textualistes més extremes a favor d’una narrativa més intel·ligible. L’exaltació contestatària dels orígens s’esvaeix a poc a poc i es converteix en ironia distanciadora; encara que normalitza els tabús de la societat -el sexe-, eleva a condició literària la vida nocturna i la rutina diària, destrueix els mites i els símbols antics i moderns i revela les trampes del llenguatge usat per a subjugar la massa crèdula, tant si es tracta dels romanços dels polítics com si és l’argot afectat dels gastrònoms.
El 1980 Monzó tanca l’estudi de disseny que havia inaugurat el 1976 i es trasllada a Nova York per a estudiar narrativa nord-americana gràcies a sengles beques de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana i del Ministeri de Cultura. Quan en torna, se centrarà definitivament en la literatura i el periodisme i s’erigirà com un dels escriptors capdavanters de la renovació de les lletres catalanes.
Algunes de les seues obres més conegudes són Uf, va dir ell (1978), L’illa de Maians (1986), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996), Vuitanta-sis contes (1999) o Mil cretins (2007), entre altres.

4.-Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context

Històricament, l’època que va des dels anys setanta als noranta del segle XX comença amb els darrers extrems del franquisme, un estat general d’agitació política i estudiantil, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària… Alhora, s’accelera el desenvolupament de la indústria i dels serveis, en un país que cada volta deixa més arrere la tradició agrària.
L’eclecticisme i la diversitat caracteritzen l’art i la literatura de les darreres dècades. Pel que fa a la nostra literatura, aquests canvis polítics i socials seran espectaculars i faran possible la normalització d’una producció i d’un mercat literari en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se en la dècada dels seixanta.
L’aprovació de la Constitució, dels estatuts d’autonomia i de les lleis de normalització lingüística (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de l’any 1983) estableix el marc legal que permetrà l’aprenentatge del valencià, la millora en l’ús social d’aquesta llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.
Amb el canvi de segle, s’obrin camí noves tendències artístiques i literàries en un món globalitzat on les noves tecnologies de la comunicació (la xarxa, webs, blogs…) tenen un paper rellevant tant en la difusió com en la pròpia creació dels productes.

Característiques de la narrativa des dels anys 70 fins a l’actualitat

La situació de la narrativa en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement respecte als anys de la postguerra.
En la dècada dels setanta destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. Els escriptors busquen noves formes expressives i estructures trencadores. Les novel·les no segueixen la clàssica estructura a l’estil clàssic (plantejament, nus i desenllaç).
Pel que fa al contingut, predominen els ambients urbans, la problemàtica de personatges joves, la seua relació amb el sexe i les drogues, i els signes de rebel·lia. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura: formes culturals noves que s’allunyen de la cultura i l’art “oficials”.
També tracten el mite del viatge, real o literari, com una forma d’autoexploració psicològica, el rebuig de l’educació sentimental viscuda i la confrontació amb el sistema, el feminisme, etc. La dècada dels setanta es caracteritza per l’aparició d’una allau de nous narradors: Terenci Moix, Jaume Fuster, Carme Riera, etc.
Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es torna a les formes narratives clàssiques per contar històries: es valora la importància dels personatges, l’argument ben trenat, les descripcions. Torna la narrativa de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica...). Dels vuitanta, cal destacar autors com ara Jaume Fuster, Quim Monzó, Ferran Torrent, Isabel Clara-Simó i Josep Lozano, entre altres.
Durant els últims anys, la nostra narrativa ha incorporat un gran nombre de narradors i narradores valencians, com per exemple Josep Franco, Josep Palomero, Vicent Borràs, Carme Miquel, etc. Els escriptors valencians han traspassat fronteres i han estat traduïts a una gran diversitat de llengües.

3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què?

Sí, és obvi, ja que Mercè Rodoreda en les seues novel·les realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior.
En les seues obres, l’autora recrea l’univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, front al món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la soledat.
Les seues novel·les estan plenes de simbolisme:
En Aloma, que representa la joventut, descriu els pas d’una jove adolescent a l’edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu.
La Plaça del Diamant, que representa la maduresa, és considerada una obra mestra de la nostra literatura on es narra la vida personal i l’evolució psicològica de la protagonista, Natàlia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament al fets històrics del moment: República, Guerra Civil i postguerra.
Finalment, Mirall trencat, simbolitzarà la vellesa i la mort.
En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra.

2. Explica les característiques més importats de l’obra literària d’Enric Valor.

Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 1911 - València, 2000) fou gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Va rebre el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993), entre d’altres; i investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, Jaume I de Castelló i Universitat d’Alacant.

La seua obra té una triple dimensió: la gramatical, la folklorista i la narrativa de creació:

1. Quant a la dimensió gramatical, cal dir que es guanyà un lloc de privilegi com a lexicògraf i va fer un paper destacat en la difusió de la gramàtica i de la normativització de la nostra llengua, amb obres com ara Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d’altres. Valor ha aportat didactisme i sentit comú a l’aprenentatge de la llengua.

2. Com a folklorista, recopilà trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transformà en literatura escrita, en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant-hi expressions genuïnes. Aquestes rondalles recullen el vocabulari i les llegendes de moltes comarques valencianes, especialment del sud. Algunes de les més conegudes són Esclafamuntanyes, El jugador de Petrer, La crida de la rabosa o El dimoni fumador.

3. Pel que fa a la narrativa de creació, cal destacar el recull de contes Narracions de la Foia de Castalla (1952) i les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), història d’un adolescent fill de terratinents que s’enamora de la dona de l’administrador, i La idea de l’emigrant (1982), narració sobre el món rural i el desig de fugir a la ciutat per a millorar les condicions de vida. Amb aquestes obres, Valor se’ns mostra com un sòlid narrador dins dels motles decimonònics de la novel·la realista i rural. Hi és present la dualitat modernista camp/ciutat i un estil amb un llenguatge molt acurat, que és el model de prosa equilibrada on la correcció gramatical no fa perdre la frescor del llenguatge rural dels personatges.

La seua obra mestra és el “Cicle de Cassana” (nom literari de Castalla), integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1982), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). És una gran saga on retrata la nostra societat de la primera meitat del segle XX. Enllà de l’horitzó narra en primera persona com l’esclat de la Guerra Civil agafa el narrador-protagonista (Frederic, professor de València que passa l’estiu al mas familiar) a Cassana. Valor reflecteix la vida quotidiana de qualsevol poble valencià durant la contesa: les col·lectivitzacions, les revolucions proletàries, la lluita al front, etc.

dimarts, 21 de febrer de 2012

1. Explica en quina mesura el context sociopolític del anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època


La derrota dels republicans en la Guerra Civil espanyola va suposar un gran sotrac per a la literatura i la llengua catalanes. Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears la llengua pròpia deixa de ser oficial; desapareix del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i queda reclòs a l’àmbit col·loquial i familiar. La repressió i la prohibició de l’ús de les llengües no oficials suposa un gran colp per al tímid però cada vegada més punyent circuit editorial i literari que s’havia endreçat durant els anys de la Segona República.
La prohibició taxativa de l’ús culte de l’idioma retarda la represa literària fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. Pel que fa a la narrativa, hi conviuen la novel·la fantàstica i d’evasió, la narrativa psicològica i la novel·la realista.
Quant a la primera, correspon a una línia estètica evasiva, desconnectada, si més no aparentment, de la realitat més immediata. Jordi Sarsanedas (Mites, 1954) i Joan Perucho (Les històries naturals, 1960) són els escriptors més representatius d’aquesta manera de fer. Pel que fa a la narrativa psicològica, cal dir que va ser la tendència que va dominar el panorama narratiu durant els anys cinquanta, amb autors cabdals, com ara Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel (Els fugitius, 1956) i Joan Sales (Incerta glòria, 1956). Per últim, de la novel·la realista, cal esmentar-ne escriptors destacables, com ara Vicenç Riera Llorca (Tots tres surten per l’Ozama, 1946), Avel·lí Artís Gener, Tísner, autor de 556 Brigada Mixta, i Josep M. Espinàs (Combat de nit, 1959).
És, de fet, aquest corrent narratiu realista, que reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra, el que té un correlat de continuïtat també als anys seixanta, amb una escriptora de gran anomenada, com és el cas de Mercè Rodoreda, autora de contes i de novel·les memorables, com ara La plaça del Diamant (1962) o El carrer de les Camèlies (1966). Rodoreda posa en pràctica l’ús del monòleg interior, la simbologia dels objectes i el llenguatge col·loquial, la qual cosa augmenta la versemblança del relat i dels personatges. Rodoreda és l’autor català més traduït i llegit arreu del món de les darreres dècades.
A més a més, en aquesta dècada es desenvolupen també d’altres estètiques i motius narratius de mans dels valencians Enric Valor i Martí Domínguez (temàtica rural i costumista), Manuel de Pedrolo (amb una obra immensa, plena de referències simbòliques i fantàstiques, però també al·legòriques i de ciència-ficció), Pere Calders (amb un gust pel fantàstic) i Ignasi Villalonga (més psicològic i enyoradís dels paradisos perduts).

Inauguració del blog

Aquest blog que inaugure hui anirà emmagatzemant materials de classe i està adreçat als meus alumnes i a la gent que vulga servir-se'n. La informació aportada és lliure, doncs.