dijous, 23 de febrer de 2012

13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.


És a partir dels anys setanta quan es produeix la veritable renovació del teatre en la nostra llengua. Superat el període realista o social, sorgeixen nombroses companyies, arreu del País Valencià: El Rotgle i El Micalet (València), Llebeig (Dénia), Pluja Teatre (Gandia), etc. També es creen premis literaris teatrals, com ara els d’Alcoi, Alzira, Alacant... El teatre independent, no subjecte a subvencions de cap tipus ni a les cotilles del règim, és el principal agent de la renovació del panorama dramàtic valencià. Alguns dels autors més importats de les darreres dècades han estat Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé, a Catalunya; Alexandre Ballester, a les Illes Balears, i Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola i Juli Disla, al País Valencià.
A més del teatre de text, cal fer esment del teatre de carrer o escènic, en què la provocació, l’apel·lació al públic, del qual reclamen la seua participació dins del moment en què es produeix la representació, i el llenguatge no verbal (la música, els efectes especials, la incorporació d’elements avantguardistes o d’altres disciplines, com ara el circ, etc.) constitueixen un signe de modernitat ben vistós. Els Joglars, Dagoll Dagom, El tricicle, Els Comediants,
la Fura del Baus (vegeu les obres: http://www.youtube.com/watch?v=TP3DvIjcpi0 i http://www.youtube.com/watch?v=V3onkOGLVwI)o els valencians
Xarxa Teatre (http://www.youtube.com/watch?v=5T9IV2I-h-U ) són algunes d’aquestes companyies que més han reeixit, últimament, amb una projecció internacional gens menyspreable.
Una de les fites més importants aconseguides dels darrers anys, la veritable modernització del teatre, ha estat la de superar la idea que existia segons la qual el teatre en valencià s’associava a gèneres menors, sainetístics, de poca qualitat i escàs cura en el llenguatge. A partir dels anys setanta, s’assoleix un nivell de llengua per als textos teatrals equiparable al del llenguatge narratiu i poètic i, finalment, s’elaboren textos perfectament homologables amb el panorama teatral europeu.
El dramaturg valencià més important, fecund (més de quaranta obres) i influent de les darreres dècades ha estat Rodolf Sirera (València, 1948). Començà a despuntar als anys setanta, període en el qual intenta superar el realisme social amb un llenguatge més poètic que qüestiona les convencions teatrals i que planteja les relacions entre la figura de l’intel·lectual i la societat actual. Plany en la mort d’Enric Ribera (1975), La pau (retorna a Atenes) (1975) i, sobretot, El verí del teatre (1978) són les seues obres més conegudes.

En resum, a partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

Investigació de nous espais escènics: les companyies de teatre actuals representen les obres al carrer o en espais insospitats. Com La Fura dels Baus.

Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.

Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.

Rebuig de la visió occidental del teatre. Interés per les formes teatrals africanes i sobretot orientals, de la Xina i el Japó.

Barreja de mitjans expressius. Barreja de tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.