15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ha estat l’intel·lectual valencià més important i transcendent de les darreres dècades. La irrupció de la seua obra i personalitat va suposar un abans i un després per al País Valencià, sobretot a partir de Nosaltres els valencians, una meditació des de diferents punts de vista (històric, polític, sociològic, lingüístic...) sobre la idiosincràsia del nostre poble.
Llicenciat en Dret per la Universitat de València, professió que no va exercir gaire temps, i poeta de joventut, ben aviat es decantà pel gènere assagístic. Ja als anys cinquanta publicà, a l’editorial mallorquina Moll, El descrèdit de la realitat (1955), un assaig sobre l’art contemporani. El seu mèrit ha estat el d’“inventar-se” un gènere amb a penes precedents en la literatura catalana: escassos a Catalunya i pràcticament nuls a València. Entre els catalans, a tot estirar podem encabir dintre d’aquest gènere els periodistes de la primeria del segle XX: Josep Pla, Gaziel i Josep Maria de Sagarra. És a l’escriptor empordanés al qual acudeix Fuster per a bastir la seua obra assagística. El valencià, però, va haver de remuntar-se també als il·lustrats francesos, especialment a Montaigne, inventor del gènere dels Essais, per a “completar” els seus assajos.
Pel que fa a l’assaig, doncs, Fuster atén, preferentment, tres línies temàtiques bàsiques: literatura i història de la llengua, obra humanística i assaig polític. Del primer bloc temàtic, cal destacar-ne els estudis sobre Ausiàs March, Joan Timoneda, Vicent Andrés Estellés, el Noucentisme, etc. Quant a l’humanística, reflexiona sobre l’ésser humà i la seua realitat: Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968)... Finalment, el vessant polític i cívic és el que més ha perdurat –amb polèmica inclosa– en la societat valenciana, amb l’assaig Nosaltres els valencians (1962), Combustible per a falles (1967), Un país sense política (1976), i altres papers d’urgència, com ara País Valencià, per què? (1982), Ara o mai (1981), etc.
La seua actitud antidogmàtica, el seu escepticisme –vital i com a mètode d’indagació intel·lectual–, la confiança plena en el món de les idees i de la raó; així com el seu estil amè, dinàmic i les seues constants al·lusions al lector han convertit Fuster en una figura inexcusable en l’àmbit de l’assaig i, alhora, en un referent constant per a la societat valenciana de l’època, i encara ara hi exerceix la seua influència. Fuster és, no ho oblidem, un intel·lectual molt valorat també a la resta dels Països Catalans, i també a tot Europa.