1. Explica en quina mesura el context sociopolític del anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època

La derrota dels republicans en la Guerra Civil espanyola va suposar un gran sotrac per a la literatura i la llengua catalanes. Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears la llengua pròpia deixa de ser oficial; desapareix del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i queda reclòs a l’àmbit col·loquial i familiar. La repressió i la prohibició de l’ús de les llengües no oficials suposa un gran colp per al tímid però cada vegada més punyent circuit editorial i literari que s’havia endreçat durant els anys de la Segona República.
La prohibició taxativa de l’ús culte de l’idioma retarda la represa literària fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. Pel que fa a la narrativa, hi conviuen la novel·la fantàstica i d’evasió, la narrativa psicològica i la novel·la realista.
Quant a la primera, correspon a una línia estètica evasiva, desconnectada, si més no aparentment, de la realitat més immediata. Jordi Sarsanedas (Mites, 1954) i Joan Perucho (Les històries naturals, 1960) són els escriptors més representatius d’aquesta manera de fer. Pel que fa a la narrativa psicològica, cal dir que va ser la tendència que va dominar el panorama narratiu durant els anys cinquanta, amb autors cabdals, com ara Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel (Els fugitius, 1956) i Joan Sales (Incerta glòria, 1956). Per últim, de la novel·la realista, cal esmentar-ne escriptors destacables, com ara Vicenç Riera Llorca (Tots tres surten per l’Ozama, 1946), Avel·lí Artís Gener, Tísner, autor de 556 Brigada Mixta, i Josep M. Espinàs (Combat de nit, 1959).
És, de fet, aquest corrent narratiu realista, que reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra, el que té un correlat de continuïtat també als anys seixanta, amb una escriptora de gran anomenada, com és el cas de Mercè Rodoreda, autora de contes i de novel·les memorables, com ara La plaça del Diamant (1962) o El carrer de les Camèlies (1966). Rodoreda posa en pràctica l’ús del monòleg interior, la simbologia dels objectes i el llenguatge col·loquial, la qual cosa augmenta la versemblança del relat i dels personatges. Rodoreda és l’autor català més traduït i llegit arreu del món de les darreres dècades.
A més a més, en aquesta dècada es desenvolupen també d’altres estètiques i motius narratius de mans dels valencians Enric Valor i Martí Domínguez (temàtica rural i costumista), Manuel de Pedrolo (amb una obra immensa, plena de referències simbòliques i fantàstiques, però també al·legòriques i de ciència-ficció), Pere Calders (amb un gust pel fantàstic) i Ignasi Villalonga (més psicològic i enyoradís dels paradisos perduts).