11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

Anys quaranta i principis dels cinquanta:
A Catalunya, la censura franquista va prohibir totes les representacions en català fins l’any 1946. A partir d’aquell moment va alçar la prohibició, però només es podien representar obres en català que no atemptaren contra el règim franquista o els seus preceptes morals.
Al País Valencià no van prohibir les representacions en la llengua autòctona perquè les que se’n feien pertanyien a gèneres teatrals menors, com ara el sainet, les quals contribuïen, a parer del règim, a la folklorització de la llengua i la cultura valencianes. Sobretot perquè reproduïen una situació de diglòssia que condemnava el valencià als usos col·loquials i vulgars, lluny dels àmbits lingüístics de prestigi.
Als anys quaranta i principis dels cinquanta, les representacions permeses al País Valencià i a Catalunya, a banda dels sainets, eren melodrames lacrimògens o edificants, amb una vaga influència de l’existencialisme, de moda a tot Europa. Aquestes representacions es caracteritzaren per l’absència de referències al context polític, com és obvi.

A partir dels anys cinquanta es produeix una certa situació de modernització i normalitat, amb la incorporació de traduccions d’obres estrangeres al català i la representació, no exempta de censura, d’algunes obres d’autors anteriors a la guerra, com ara de Joan Oliver, Salvador Espriu i Joan Brossa. Potser la figura més destacada és la de Salvador Espriu, autor de les peces teatrals Primera història d’Esther (1948), estrenada el 1957, i Antígona (1939), publicada el 1955 i estrenada el 1958.

Els anys seixanta: l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual
Als anys seixanta, el teatre català s’actualitza amb la traducció d’obres estrangeres i incorpora el neorealisme italià, els corrents existencialistes i el teatre èpic alemany de Bertolt Brecht. Tot plegat culmina, com en els gèneres de la poesia i la narrativa, en l’hegemonia del realisme social, sobretot a partir de la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany.
El teatre social va prendre dues modalitats: el teatre document i la sàtira política.
El teatre document intenta posar en escena un fet històric controvertit a partir del qual s’indaga sobre les causes i les conseqüències dels fets a través dels personatges. Alguns autors representatius són Lluís Pasqual, Ximo Vidal i Manuel Molins.
La sàtira política compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística. L’obra més representativa d’aquesta tendència és El retaule del flautista (http://www.youtube.com/watch?v=F2g-FJ25aCQ&feature=related), de Jordi Teixidor.
Cal tenir molt en compte que en tot el període del franquisme la censura va exercir un control implacable sobre les representacions teatrals en català, fins al punt de prohibir-ne algunes o censurar-les, parcialment o per complet.

Per saber com va ser la repressió franquista i sobre Salvador Espriu, és interessant aquest vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=smVg1WADxEM&feature=fvsr.