dimecres, 22 de febrer de 2012

6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

La derrota dels republicans en la Guerra Civil espanyola va suposar un gran sotrac per a la literatura i la llengua catalanes. Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears la llengua pròpia deixa de ser oficial; desapareix del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i queda reclòs a l’àmbit col·loquial i familiar. La repressió i la prohibició de l’ús de les llengües no oficials suposa un gran colp per al tímid però cada vegada més punyent circuit editorial i literari que s’havia endreçat durant els anys de la Segona República.
La prohibició taxativa de l’ús culte de l’idioma retarda la represa literària fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. Pel que fa al gènere de la poesia, però, cal destacar que el règim franquista en va permetre algunes manifestacions menors, com ara la de la poesia jocfloralesca, sobretot al País Valencià. La veritable represa literària es produeix ja a la dècada dels anys cinquanta, amb dues tendències dominants ja conreades abans de la guerra: la poesia de tradició simbolista i la poesia avantguardista.
Pel que fa a la primera, hi havia encara el mestratge de Carles Riba i el ressò de Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Autors representatius de la poesia simbolista són els valencians Xavier Casp (Volar, 1943) i Joan Valls (La cançó de Mariola, 1947) i el barceloní Joan Vinyoli (El callat, 1956). La línia simbolista sovinteja un tipus de poesia hermètica, metafísica i religiosa, aparentment inofensiva per als interessos del franquisme. Quant a l’avantguarda, cal dir que es tracta d’un tipus de tendència que amb prou feines veu la llum, per tal com era clarament subversiva i contrària a la doctrina feixista. No obstant això, es conrea, ni que siga clandestinament, i té veus ben solvents que la representen, com són els casos de Josep Palau i Fabre (Poemes de l’alquimista, 1952) i el polivalent Joan Brossa (Poesia rasa, 1970).
L’altra gran tendència lírica és la del realisme social. Amb dos precedents il·lustres en la immediata postguerra, com són Pere Quart i Salvador Espriu, la poesia realista o social esclata amb tota la força a primeries dels anys seixanta amb dues figures cabdals: Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Tots dos fan un tipus de poesia en què la realitat es mostra sense embuts, descarnada i amb tota la seua cruesa. L’objectiu n’és la denúncia de les injustícies causades per la dictadura. Així, la pobresa, la repressió, la fam, l’exili, la censura, les mancances de tot tipus, materials i espirituals, esdevenen motius constants i explícits en els poemes d’aquesta dècada. El poeta assumeix, així, un paper redemptor, esdevé portaveu del poble al qual representa i del qual se sent part indestriable. Altres poetes del període esmentat són Gabriel Ferrater i Maria Beneyto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.