divendres, 20 de març del 2020

reprenem el curs on line

Açò és una prova. A vore si puc posar en disposició dels alumnes aquest espai telemàtic. Heus ací un aticle sobre el Covid-19:


Covid-19, quan la distopia supera la ficció


La literatura ja ho havia predit, amb novel·les increïbles, però del tot versemblants, que van tibar fins a límits insospitats una societat imaginària inserida en un futur caòtic. En tenim exemples a casa nostra i també en altres literatures. El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; La pesta, d’Albert Camus; Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, o el Decameró, de Bocaccio, són mostres de ficció ben eloqüents d’un món amenaçat per un fet trasbalsador extraordinari, com ara el Covid-19, que posa cap per avall tota una societat i situa les persones en el pitjor dels escenaris possibles de supervivència. Ja hi som! No fins a l’extrem de dibuixar un panorama de rapinya i agressions generalitzades ⸺esperem que no hi arribem mai⸺ però sí en un ambient rar, inaudit, insòlit, en què les autoritats ens impel·leixen a confinar-nos a casa, a eixir-ne només l’imprescindible, per a comprar aliments, i a adoptar mesures de prevenció casolanes: guants, higiene continuada i distanciament físic. No n’hi ha prou! Ja ho ha dit Oriol Mitjà, l’epidemiòleg de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona que dirigeix el primer assaig clínic al món per tractar la pandèmia, una fórmula que es posarà en marxa aviat per tractar de reduir la capacitat de contagi del coronavirus. L’alerta no és gratuïta perquè, a diferència de Corea del Sud, un país semblant a Espanya pel que fa a volum demogràfic i on van arribar a un nivell d’afectats també paregut, ací les mesures adoptades han estat més bé toves i tardanes, ignorades per una part massa nombrosa de les empreses i de la població, i on n’hi ha qui fins i tot en fa befa i deambula pel carrer amb un desvergonyiment inadmissible i una actitud prepotent, irracional i injustificable. La picaresca i la joie de vivre, que tants rèdits ha donat a la literatura hispana, se’ns tornarà en contra perquè els capteniments irresponsables ⸺governamentals i socials⸺ propiciaran un ascens exponencial de la malaltia i agreujaran la crisi, fent-la més llarga i profunda en el temps. Una crisi que, com sempre, afectarà més als petits que als grans, a l’economia domèstica i a les pimes, als autònoms i a les treballadores i treballadors en general. La cultura serà també un dels pitjors damnificats. El cinema, el teatre, les arts plàstiques, la música, el món editorial... ja ens ressentim pel fet d’haver hagut de tancar la persiana per decret. I ja veurem si ens en podem refer algun dia. Ara fins i tot s’ofereixen alguns d’aquests serveis culturals gratuïtament, a través de plataformes digitals, públiques i privades, en un pas més cap a la descapitalització de les empreses que es dediquen a produir cultura, sense l’esforç de les quals aquesta gratuïtat no seria pas possible. Esperem que aquesta “exigència” de gratuïtat siga transitòria perquè, si no, podrien morir d’inanició. La paradoxa de tot plegat fora que Catalunya salvara Espanya, amb l’aplicació imminent a tot l’Estat de l’assaig clínic en què treballen a marxes forçades, a contrarellotge, l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i el seu equip. Chapeau per ells i per tots els professionals sanitaris. La resta de la població, millor ens quedem a casa si volem contribuir de manera fefaent i efectiva a desllorigar la crisi.  

Juli Capilla
Publicat a País Valencià, segle XXI

dilluns, 24 de juny del 2013

Final de curs

El final de curs ja és a tocar. De fet, tot i que els professors encara som a l'institut, fent les tasques administratives i de gestió del curs que pertoquen, ja no hi ha classes, i menys encara alumnes. Demà, donarem les notes i s'obrirà un període breu de reclamació que serà molt poc concorregut pels alumnes...
Cada any tinc la mateixa sensació, en acabar el curs. És una sensació estranya, com un buit irreparable. Ben probablement, l'any vinent seré a un altre centre i en pocs mesos hauré oblidat...
No vull acabar d'aquesta manera: ni el post, ni tampoc el curs.
Els darrers dies han estat fructífers, jo diria que feliços. Hem fet activitats alternatives, de foment de la lectura i la cultura dels valencians. A Elx, hi estan tan poc exposats... El valencià -la llengua i la cultura valencianes, vull dir- són una anècdota. Hi ha molts alumnes que l'únic contacte que tenen amb la nostra llengua és a les aules. Fora, res de res: zero.
I, tanmateix, quan els dónes a conèixer un conte, una cançó, un llibre, hi responen satisfactòriament. Aquests dos vídeos que vam vore i tractar a classe, els van agradar especialment. Un és el conte de la Ventafocs, en una versió ben cridanera i colorista. L'altre correspon a una cançó d'Òscar Briz que us va agradar especialment. Us els passe perquè els tingueu a l'abast, si és que us deixeu caure per aquest blog. Passeu molt bon estiu! I que tingueu molta sort!




dissabte, 15 de juny del 2013

Presentació a Alcoi, per Silvestre i Ariadna Vilaplana

Presentació Un tren de llegenda
No m’havia passat mai. Voler llegir un llibre i haver-me d’esperar perquè la meua filla me l’havia agafat i estava llegint-lo. I jo havia de fer la presentació, havia d’explicar que Un tren de llegenda, el Xitxarra és un llibre de l’editorial Bullent amb il·lustracions d’Antoni Laveda. Una novel·la per a xiquets a partir de 8 anys que té com a nucli central les aventures d’uns nens que amb l’ajuda del seu avi travessen el temps i viatgen enrere per retrobar-se un món ja perdut, el de començament de segle XX. Havia de trobar la manera d’explicar que aquest llibre és la darrera creació de Juli Capilla, un escriptor que també fa de professor de secundària, que ja ha publicat novel·les com L’home de Melbourne i Tabarca. Aventura per la Mediterrània, que és i ha sigut director de diverses revistes literàries com Caràcters, Espai del Llibre o L’Aiguadolç. I que a més, és molt conegut com a poeta, sobretot pel seu magnífic Raspall, una obra amb la qual va aconseguir el premi de poesia Ciutat de València 2009. Una obra que ara torna a estar d’actualitat perquè la revista australiana Transnational Literature 4 la traduirà a l’anglés pròximament. Però no podia fer-ho perquè la meua filla tenia el llibre segrestat i no me’l volia deixar fins que l’acabara.

No m’havia passat mai. Poder-li agafar un llibre a mon pare i llegir-lo. M’agrada llegir, però els llibres de mon pare solen ser molt grossos i poc interessant per a la meua edat. I ara, havia trobat sobre la taula del despatx un llibre que tenia molt bona pinta. A la portada hi havia quatre persones sobre un petit tren, i una estrella petita que deia que era un llibre per a xiquets a partir de 8 anys. Me’l vaig emportar de seguida.



Sí, i quan el vaig poder recuperar i per fi el vaig llegir em vaig trobar amb un argument que gira al voltant de les aventures en un tren. Ja sabeu que els trens sempre tenen un component màgic, que són un espai ideal per a tota mena d’històries, ja siguen narratives o cinematogràfiques. El soroll del tren, el moviment sensual dels vagons, tot convida a la imaginació i a gaudir de les possibilitat creatives d’aquest espai.
I, entre tots els trens, el Xitxarra, un tren que feia el trajecte Alcoi-Gandia / Gandia-Alcoi i que per a molts alcoians un dia va ser la porta a les comarques marineres, i la porta a un viatge a València, un trajecte per a la millora econòmica i per a la vertebració de les comarques valencianes. Però, a més, el Xitxarra era un tren que representava moltes il·lusions, fins i tot molts viatges de noces, molts matrimonis, van iniciar-se en aquell tren sorollós, familiar, i lent que travessava muntanyes i camps.
És per això que el Xitxarra ha sigut musa de cançons i de llibres de tota mena i per això també ha romàs en el record de tots durant moltes generacions, fins i tot molt després de la seua desaparició, quan la seua locomotora era un simple monument a l’enginyeria antiga i la imatge del tren un simple record en la memòria dels valencians.


M’agraden els trens. M’agrada el soroll que fan, asseure’m en un vagó i mirar per la finestra com passen els arbres i les cases a tota velocitat. Però sobretot, m’agraden els trens vells, aquells que tenen una locomotora que trau fum. I, aquesta història, s’inicia en un tren d’aquests, en un tren molt especial, en un tren que diu mon pare que va existir.

Que va existir i que molts recordem. Si llegiu el llibre, a banda de gaudir de la història, tindreu més informació sobre ell. A més de recordar-nos que anava d’Alcoi a Gandia, sabreu que també era conegut com  El tren dels anglesos perquè van ser ells els que van organitzar el traçat del tren i els que van construir els elements essencials, des de la locomotora a les estacions. Trobareu els pobles que recorria i  trobareu com, en la novel·la, un tren petit, modern, quasi de joguet, un d’aquell que simula els trens dels segle XIX, serà la porta màgica per endinsar els protagonistes en una altra època, en un espai meravellós i preparat per a l’aventura.

Els personatges de la novella són fantàstics. L’avi Ferran és qui comença la història. Ell és un vell que sembla un nen perquè sempre vol córrer aventures i a més sap molt de trens. És ell qui acompanya Jordi, Laia i Emiliet en aquest tren màgic i fa que tots junts viatgen a través del temps.

En aquest viatge trobem molts elements interessants. D’entrada una comparació entre dos móns molt diferents. L’actual i el del segle XIX- XX. Els contrastos dels dos universos és un element afegit a l’interés de la història. Comprovem com els protagonistes són de dues èpoques diferents i això es veu per exemple en els detalls, des de la roba fins als aparells electrònics que fan servir els protagonistes. Els uns són fills de la modernitat, i porten mòbils. Els altres nens tenen l’esperit antic dels jocs de sempre, els jocs popular que perviuen en els pobles i que solen perdre’s en les grans ciutats modernes perquè allí no hi ha lloc per a jugar, si no és electrònicament.

Però tots es diverteixen. Vinguen de l’època que vinguen, en el fons els xiquets volem jugar i, per molt temps que passe, som bàsicament iguals. Ens agrada fer entremaliadures, divertir-nos i, de vegades, ser desobedients. Encara que no fer cas als majors sempre porte problemes, als personatges de la novel·la i també al meu germà Arnau i a mi.

Un tren de llegenda, el Xitxarra  té l’esperit dels contes clàssics. A dintre del tren s’hi poden viure moltes aventures, trobar-se bruixes en una estació o sentir-se un personatge de faula, perquè el tren és màgic en tots els sentits i permet travessar no només les fronteres del temps i de l’espai, sinó també les fronteres entre la realitat i la ficció, entre els paràmetres del món real i els de la literatura. Així apareixen molts personatges de l’imaginari col·lectiu tradicional com bruixes, gegants o l’home del sac.
Fins i tot hi ha espai per a personatges històrics valencians, reals i que formen part de la memòria oral, personatges que apareixen al mig d’alguna de les petites narracions que s’inclouen al text. Per exemple Camot, el bandoler valencià. D’aquesta manera, el llibre es converteix no només en un homenatge al tren, sinó també en un homenatge a aquestes terres i als seus mites.

Jo no sé cert on estan els homenatges. Però el que us puc dir és que en la història no paren d’ocórrer coses. Als protagonistes els passa de tot: s’escapen del tren, els segresten, passen una mica de por amb l’home del sac. No paren ni un moment. Sempre hi ha aventures, sempre estan en moviment.

És cert. Ens trobem en una aventura sense fi, vertiginosa, construïda sobre les accions dels personatges protagonistes i també sobre els altres personatges que durant el periple del tren va trobant en el seu camí.
I, alhora, aquest viatge mostra la vida d’aquells temps. Fins i tot hi ha molts fragments que de ben segur que sorprendran a un públic infantil, com per exemple com es dormia a l’època o quins estris es feien servir aleshores. També, per exemple, veiem com era l’escola on anaven els nens. Una escola segregadora per sexes i fortament religiosa, com abans. Bé, com abans i com demà si l’actual ministre s’encabota i no hi posem remei.

El seu col·legi és molt diferent, més avorrit i trist que els col·les d’ara. I m’ha cridat molt l’atenció que els xiquets no puguen estar a escola amb les xiquetes. Però també hi havia coses bones, com el pati per a jugar amb els amics. Aquesta escola antiga també és un lloc perquè Jordi, Laia i Emiliet córreguen aventures i s’ho passen bé.

Els nens trobaran en el seu viatge un altra realitat social que se’ns mostra a petites pinzellades. No és només la història trepidant d’aventures el que trobarem, és també la voluntat de donar a conéixer als nens un món diferent, una vida més dura i avui gairebé inconcebible on, per exemple, hi ha nens que treballen.
Així, el periple de tren és també un periple vital dels personatges, una aventura que els fa créixer perquè els descobreix llocs i espais i un temps mai no vistos. Però també hi ha un viatge sentimental per part dels protagonistes i, sens dubte, per part dels lectors.
Els personatges troben models de vida i també models d’actituds diferents, i poden descobrir  la tendresa dels primers amors amarats de sentiments o poden trobar la cara fosca de la vida, amb una realitat que de vegades és crua.

A mi m’agrada la història d’amor que hi ha al llibre. Em sembla molt bonica i dolça. I m’agrada la història de l’home del sac, encara que em fa una mica de por. I la bruixa també, què dolenta!

La narració marc serveix l’autor per incloure altres històries, gairebé sempre dutes a terme pels mateixos personatges principals, però de vegades també compartint protagonisme amb els secundaris que es troben pel camí i que actuen com a petits coadjuvans de la narració.
Aquest recurs dóna molta variació a la novel·la i la fa molt atractiva perquè el lector té la sensació d’estar sempre en moviment, com el moviment del tren que va estació a estació oferint-nos móns nous, sempre en marxa, mostrant per la seua finestra fragments d’altres vides. Al  mateix temps, l’aparició de personatges com bruixes o l’home del sac, tòpics infantils de sempre, aporten a l’aventura un regust de les narracions de les nostres àvies, una aclucada d’ull cap a les narracions orals que han forjat el nostre univers primigeni literari.

Ara crec que no t’he entés. “univers primigeni literari”? Això què és? Mireu, és molt curiós perquè al text apareix Alcoi! I les festes de moros i cristians, i fins i tot Tirisiti. I els reis i els patges pujant per les escales a portar-nos regals als xiquets. I, com si fora màgia, apareixen tots junts.

La dimensió màgica de la novel·la ens atrapa i ens retorna, com als protagonistes, a un món antic i ideal, on els somnis són possibles, on el temps s’ha detingut per sempre deixant el record d’una època que, mirada amb els ulls dels nostres dies, ens sembla entranyable i màgica.
El tren Xitxarra mai més no partirà de cap estació si no és de l’estació de la imaginació, i no s’aturarà més que en les petites andanes del record. Els temps han canviat i ara lluitem per un corredor mediterrani amb vagons d’alta velocitat que ens uniran a Europa, trens ràpids, impersonals i freds. Però malgrat tot, sempre quedarà el record d’aquells llargs trajectes travessant muntanyes que unien no només un territori, sinó que feien compartir vides i sentiments.

Acabes estimant a Emiliet, Jordi i Laia, i sobretot a l’avi Ferran i el seu desig d’aventura. Jo he llegit el llibre de seguida i m’ho he passat molt bé fent-ho.

És evident que hi ha dues lectures possibles, la del lector adult que troba en aquesta obra un homenatge al tren Xitxarra i la lectura d’un nen que només busca entreteniment i que entra en les aventures dels personatges i es deixa portar. Però que, a més de les accions trepidants, pot trobar uns coneixements de la realitat valenciana que desconeixia fins llavors.
Totes dues lectures són plaents. La lectura de l’adult perquè troba l’encant en aquesta narració que recrea un món extingit, amb els seus codis i el seu univers, de vegades enyorat, de vegades denostat.
Però també la lectura del xiquet que entra en una història que l’atrapa, que li fa acompanyar els personatges a través d’unes aventures amb to clàssic, unes accions que travessen un espai que ara ens sembla proper i fàcil d’accedir, però que en el seu temps era també quasi un recorregut d’aventura.
Per això us convide a la lectura d’aquesta novel·la, a que us deixeu arrossegar a través dels rails ben trenats d’aquesta història i, sobretot, els que sou xiquets, us convide a compartir les històries de Jordi, Laia i Emiliet.

Per això jo també recomane que el llegiu, perquè ho passareu molt bé i us divertireu molt amb les seues aventures. És un llibre que segur que tindreu molt a gust en la vostra llibreria com un dels vostres preferits, igual com el tinc jo.

Ja, però et recorde que el llibre és meu.

Ni t’ho penses, el llibre me’l quede jo. És per a mi per a sempre.
Bona nit, i moltes gràcies!!

Text escrit per Silvestre i Ariadna Vilaplana.




dimarts, 11 de juny del 2013

Un tren de llegenda, el Xitxarra, a Alcoi!

Benvolguts amics:
Aquest dijous, 13 de juny, a les 19.30 h, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, presentem Un tren de llegenda, el Xitxarra. És la primera presentació que fem a l'Alcoià, una de les ciutats de les Comarques Centrals Valencianes que van acollir durant vora cent anys el mític tren dels anglesos. Serà una presentació molt especial perquè compatrà amb la participació de l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. S'hi projectarà també un vídeo sobre el tren.
M'encantaria que hi vinguéreu...


diumenge, 9 de juny del 2013

Hui hem presentat Un tren de llegenda, el Xitxarra a Almoines. Ha estat una presentació molt bonica, entranyable. I ho ha estat perquè és precisament al parc del trenet d'Almiones on es va gestar en gran mesura el llibre. Encara més, si no haguera conegut de primera mà l'existència d'aquest parc infantil, no se m'haguera acudit el conte sobre el tren dels anglesos, el Xitxarra. Ho ha estat també perquè ha vingut moltíssima gent a la presentació. Perquè els de l'associació Tren Gandia-Alcoi (Ximo, Jose, Fernando, Peter, etc.) ho han posat tot a la meua disposició. Perquè hi ha hagut música també, a càrrec de l'agrupació l'Almoina. I també perquè Marta Insa, que feia de presentadora, ho ha fet però que molt bé. Ha estat també un dia molt bonic perquè durant la presentació s'ha convidat la gent a participar-hi, i alguns han contat anècdotes sobre el Xitxarra ben divertides. I també perquè els xiquets han pujat al tren debades i molts d'ells (i els pares) llegiran un conte que pretén, primer de tot, que gaudisquen de la lectura, i, de pas, que coneguen un tren importantíssim en les vides dels seus avantpassats, i a partir d'ara també per a ells. Ha estat un dia molt feliç. El Xitxarra està més viu que mai. No para d'esbufegar, de llançar fum pel barranc del Serpis i de recollir gent d'estació en estació: d'Alcoi fins a Gandia, i de Gandia fins Alcoi, en un viatge en què la imaginació, la diversió i la cultura hi van totes tres de bracet. Moltes gràcies a tots els que heu vingut hui a la presentació i heu pujat al tren dels anglesos, el Xitxarra.   












divendres, 17 de maig del 2013

Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore


A classe hem treballat un llibre preciós: Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, de William Joyce. És un títol que ha publicat Andana editorial, un segell que, a pesar de la seua joventut, està traient títols i propostes editorials interessantíssims. Té molt de mèrit que una editorial tan petita i amb tan pocs mitjans estiga fent el que està fent.
A Els fantàstics llibres voladors el protagonista, Morris Lessmore, estima les paraules, estima les històries, estima els llibres. Però sempre sorgeix algun entrebanc. Un dia el cel s’enfosqueix i el vent comença a bufar i bufar... i tot el que hi havia al voltant de Morris queda escampat per tot arreu. Fins i tot les paraules del seu llibre se’n van... I llavors...
Paga la pena llegir aquest llibre. I no podem passar per alt el curtmetratge que es va fer a partir del llibre, guanyador d’un Premi Oscar: http://www.youtube.com/watch?v=vftMo1-cfWE

Als meus alumnes els ha fascinat...

“Un llibre visualment impressionant”, The New York Times

“No seria gens estrany que el conte Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore sigués considerat un dels títols més influents dels segle XXI”, London Times



diumenge, 24 de març del 2013

L'Any Estellés a l'IES Misteri d'Elx

Aquesta setmana hem celebrat l'Any Estellés amb l'elaboració de murals, dibuixos i un cartell commemoratiu d'homenatge al poeta valencià més estimat pels valencians. L'experiència ha estat molt positiva. Els alumnes s'ho han passat molt bé -i han aprés!- i hem empaperat el hall de l'institut amb motius estellesians: