4.-Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context

Històricament, l’època que va des dels anys setanta als noranta del segle XX comença amb els darrers extrems del franquisme, un estat general d’agitació política i estudiantil, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària… Alhora, s’accelera el desenvolupament de la indústria i dels serveis, en un país que cada volta deixa més arrere la tradició agrària.
L’eclecticisme i la diversitat caracteritzen l’art i la literatura de les darreres dècades. Pel que fa a la nostra literatura, aquests canvis polítics i socials seran espectaculars i faran possible la normalització d’una producció i d’un mercat literari en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se en la dècada dels seixanta.
L’aprovació de la Constitució, dels estatuts d’autonomia i de les lleis de normalització lingüística (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de l’any 1983) estableix el marc legal que permetrà l’aprenentatge del valencià, la millora en l’ús social d’aquesta llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.
Amb el canvi de segle, s’obrin camí noves tendències artístiques i literàries en un món globalitzat on les noves tecnologies de la comunicació (la xarxa, webs, blogs…) tenen un paper rellevant tant en la difusió com en la pròpia creació dels productes.

Característiques de la narrativa des dels anys 70 fins a l’actualitat

La situació de la narrativa en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement respecte als anys de la postguerra.
En la dècada dels setanta destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. Els escriptors busquen noves formes expressives i estructures trencadores. Les novel·les no segueixen la clàssica estructura a l’estil clàssic (plantejament, nus i desenllaç).
Pel que fa al contingut, predominen els ambients urbans, la problemàtica de personatges joves, la seua relació amb el sexe i les drogues, i els signes de rebel·lia. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura: formes culturals noves que s’allunyen de la cultura i l’art “oficials”.
També tracten el mite del viatge, real o literari, com una forma d’autoexploració psicològica, el rebuig de l’educació sentimental viscuda i la confrontació amb el sistema, el feminisme, etc. La dècada dels setanta es caracteritza per l’aparició d’una allau de nous narradors: Terenci Moix, Jaume Fuster, Carme Riera, etc.
Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es torna a les formes narratives clàssiques per contar històries: es valora la importància dels personatges, l’argument ben trenat, les descripcions. Torna la narrativa de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica...). Dels vuitanta, cal destacar autors com ara Jaume Fuster, Quim Monzó, Ferran Torrent, Isabel Clara-Simó i Josep Lozano, entre altres.
Durant els últims anys, la nostra narrativa ha incorporat un gran nombre de narradors i narradores valencians, com per exemple Josep Franco, Josep Palomero, Vicent Borràs, Carme Miquel, etc. Els escriptors valencians han traspassat fronteres i han estat traduïts a una gran diversitat de llengües.