Covid-19, quan la distopia supera la ficció
La literatura ja ho havia predit, amb novel·les increïbles,
però del tot versemblants, que van tibar fins a límits insospitats una societat
imaginària inserida en un futur caòtic. En tenim exemples a casa nostra i també
en altres literatures. El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de
Pedrolo; La pesta, d’Albert Camus; Assaig sobre la ceguesa, de
José Saramago, o el Decameró, de Bocaccio, són mostres de ficció ben
eloqüents d’un món amenaçat per un fet trasbalsador extraordinari, com ara el
Covid-19, que posa cap per avall tota una societat i situa les persones en el
pitjor dels escenaris possibles de supervivència. Ja hi som! No fins a l’extrem
de dibuixar un panorama de rapinya i agressions generalitzades ⸺esperem que no
hi arribem mai⸺ però sí en un ambient rar, inaudit, insòlit, en què les
autoritats ens impel·leixen a confinar-nos a casa, a eixir-ne només
l’imprescindible, per a comprar aliments, i a adoptar mesures de prevenció
casolanes: guants, higiene continuada i distanciament físic. No n’hi ha prou!
Ja ho ha dit Oriol Mitjà, l’epidemiòleg de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona
que dirigeix el primer assaig clínic al món per tractar la pandèmia, una
fórmula que es posarà en marxa aviat per tractar de reduir la capacitat de
contagi del coronavirus. L’alerta no és gratuïta perquè, a diferència de Corea
del Sud, un país semblant a Espanya pel que fa a volum demogràfic i on van
arribar a un nivell d’afectats també paregut, ací les mesures adoptades han
estat més bé toves i tardanes, ignorades per una part massa nombrosa de les
empreses i de la població, i on n’hi ha qui fins i tot en fa befa i deambula
pel carrer amb un desvergonyiment inadmissible i una actitud prepotent,
irracional i injustificable. La picaresca i la joie de vivre, que tants
rèdits ha donat a la literatura hispana, se’ns tornarà en contra perquè els
capteniments irresponsables ⸺governamentals i socials⸺ propiciaran un ascens
exponencial de la malaltia i agreujaran la crisi, fent-la més llarga i profunda
en el temps. Una crisi que, com sempre, afectarà més als petits que als grans,
a l’economia domèstica i a les pimes, als autònoms i a les treballadores i
treballadors en general. La cultura serà també un dels pitjors damnificats. El
cinema, el teatre, les arts plàstiques, la música, el món editorial... ja ens
ressentim pel fet d’haver hagut de tancar la persiana per decret. I ja veurem
si ens en podem refer algun dia. Ara fins i tot s’ofereixen alguns d’aquests
serveis culturals gratuïtament, a través de plataformes digitals, públiques i
privades, en un pas més cap a la descapitalització de les empreses que es
dediquen a produir cultura, sense l’esforç de les quals aquesta gratuïtat no
seria pas possible. Esperem que aquesta “exigència” de gratuïtat siga
transitòria perquè, si no, podrien morir d’inanició. La paradoxa de tot plegat
fora que Catalunya salvara Espanya, amb l’aplicació imminent a tot l’Estat de
l’assaig clínic en què treballen a marxes forçades, a contrarellotge, l’epidemiòleg
català Oriol Mitjà i el seu equip. Chapeau per ells i per tots els
professionals sanitaris. La resta de la població, millor ens quedem a casa si
volem contribuir de manera fefaent i efectiva a desllorigar la crisi.
Juli Capilla
Publicat a País Valencià, segle XXI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.