Presentació Un
tren de llegenda
No m’havia passat mai. Voler llegir un llibre i
haver-me d’esperar perquè la meua filla me l’havia agafat i estava llegint-lo.
I jo havia de fer la presentació, havia d’explicar que Un tren de llegenda,
el Xitxarra és un llibre de l’editorial Bullent amb il·lustracions d’Antoni
Laveda. Una novel·la per a xiquets a partir de 8 anys que té com a nucli
central les aventures d’uns nens que amb l’ajuda del seu avi travessen el temps
i viatgen enrere per retrobar-se un món ja perdut, el de començament de segle
XX. Havia de trobar la manera d’explicar que aquest llibre és la darrera
creació de Juli Capilla, un escriptor que també fa de professor de secundària,
que ja ha publicat novel·les com L’home de Melbourne i Tabarca. Aventura
per la Mediterrània ,
que és i ha sigut director de diverses revistes literàries com Caràcters,
Espai del Llibre o L’Aiguadolç. I que a més, és molt conegut com
a poeta, sobretot pel seu magnífic Raspall, una obra amb la qual va
aconseguir el premi de poesia Ciutat de València 2009. Una obra que ara torna a
estar d’actualitat perquè la revista australiana Transnational Literature 4
la traduirà a l’anglés pròximament. Però no podia fer-ho perquè la meua filla
tenia el llibre segrestat i no me’l volia deixar fins que l’acabara.
No m’havia passat
mai. Poder-li agafar un llibre a mon pare i llegir-lo. M’agrada llegir, però
els llibres de mon pare solen ser molt grossos i poc interessant per a la meua
edat. I ara, havia trobat sobre la taula del despatx un llibre que tenia molt
bona pinta. A la portada hi havia quatre persones sobre un petit tren, i una
estrella petita que deia que era un llibre per a xiquets a partir de 8 anys.
Me’l vaig emportar de seguida.
Sí, i quan el vaig poder recuperar i per fi el
vaig llegir em vaig trobar amb un argument que gira al voltant de les aventures
en un tren. Ja sabeu que els trens sempre tenen un component màgic, que són un
espai ideal per a tota mena d’històries, ja siguen narratives o
cinematogràfiques. El soroll del tren, el moviment sensual dels vagons, tot
convida a la imaginació i a gaudir de les possibilitat creatives d’aquest
espai.
I, entre tots els trens, el Xitxarra, un tren
que feia el trajecte Alcoi-Gandia / Gandia-Alcoi i que per a molts alcoians un
dia va ser la porta a les comarques marineres, i la porta a un viatge a
València, un trajecte per a la millora econòmica i per a la vertebració de les
comarques valencianes. Però, a més, el Xitxarra era un tren que representava
moltes il·lusions, fins i tot molts viatges de noces, molts matrimonis, van
iniciar-se en aquell tren sorollós, familiar, i lent que travessava muntanyes i
camps.
És per això que el Xitxarra ha sigut musa de
cançons i de llibres de tota mena i per això també ha romàs en el record de
tots durant moltes generacions, fins i tot molt després de la seua desaparició,
quan la seua locomotora era un simple monument a l’enginyeria antiga i la
imatge del tren un simple record en la memòria dels valencians.
M’agraden els trens.
M’agrada el soroll que fan, asseure’m en un vagó i mirar per la finestra com
passen els arbres i les cases a tota velocitat. Però sobretot, m’agraden els
trens vells, aquells que tenen una locomotora que trau fum. I, aquesta
història, s’inicia en un tren d’aquests, en un tren molt especial, en un tren
que diu mon pare que va existir.
Que va existir i que molts recordem. Si llegiu
el llibre, a banda de gaudir de la història, tindreu més informació sobre ell.
A més de recordar-nos que anava d’Alcoi a Gandia, sabreu que també era conegut
com El tren dels anglesos perquè
van ser ells els que van organitzar el traçat del tren i els que van construir
els elements essencials, des de la locomotora a les estacions. Trobareu els
pobles que recorria i trobareu com, en
la novel·la, un tren petit, modern, quasi de joguet, un d’aquell que simula els
trens dels segle XIX, serà la porta màgica per endinsar els protagonistes en
una altra època, en un espai meravellós i preparat per a l’aventura.
Els personatges de la
novella són fantàstics. L’avi Ferran és qui comença la història. Ell és un vell
que sembla un nen perquè sempre vol córrer aventures i a més sap molt de trens.
És ell qui acompanya Jordi, Laia i Emiliet en aquest tren màgic i fa que tots
junts viatgen a través del temps.
En aquest viatge trobem molts elements
interessants. D’entrada una comparació entre dos móns molt diferents. L’actual
i el del segle XIX- XX. Els contrastos dels dos universos és un element afegit
a l’interés de la història. Comprovem com els protagonistes són de dues èpoques
diferents i això es veu per exemple en els detalls, des de la roba fins als
aparells electrònics que fan servir els protagonistes. Els uns són fills de la
modernitat, i porten mòbils. Els altres nens tenen l’esperit antic dels jocs de
sempre, els jocs popular que perviuen en els pobles i que solen perdre’s en les
grans ciutats modernes perquè allí no hi ha lloc per a jugar, si no és
electrònicament.
Però tots es
diverteixen. Vinguen de l’època que vinguen, en el fons els xiquets volem jugar
i, per molt temps que passe, som bàsicament iguals. Ens agrada fer
entremaliadures, divertir-nos i, de vegades, ser desobedients. Encara que no
fer cas als majors sempre porte problemes, als personatges de la novel·la i també
al meu germà Arnau i a mi.
Un tren de llegenda, el Xitxarra
té l’esperit dels contes clàssics. A dintre del tren s’hi poden viure
moltes aventures, trobar-se bruixes en una estació o sentir-se un personatge de
faula, perquè el tren és màgic en tots els sentits i permet travessar no només
les fronteres del temps i de l’espai, sinó també les fronteres entre la
realitat i la ficció, entre els paràmetres del món real i els de la literatura.
Així apareixen molts personatges de l’imaginari col·lectiu tradicional com
bruixes, gegants o l’home del sac.
Fins i tot hi ha espai per a personatges
històrics valencians, reals i que formen part de la memòria oral, personatges
que apareixen al mig d’alguna de les petites narracions que s’inclouen al text.
Per exemple Camot, el bandoler valencià. D’aquesta manera, el llibre es
converteix no només en un homenatge al tren, sinó també en un homenatge a aquestes
terres i als seus mites.
Jo no sé cert on
estan els homenatges. Però el que us puc dir és que en la història no paren
d’ocórrer coses. Als protagonistes els passa de tot: s’escapen del tren, els
segresten, passen una mica de por amb l’home del sac. No paren ni un moment.
Sempre hi ha aventures, sempre estan en moviment.
És cert. Ens trobem en una aventura sense fi,
vertiginosa, construïda sobre les accions dels personatges protagonistes i també
sobre els altres personatges que durant el periple del tren va trobant en el
seu camí.
I, alhora, aquest viatge mostra la vida d’aquells
temps. Fins i tot hi ha molts fragments que de ben segur que sorprendran a un
públic infantil, com per exemple com es dormia a l’època o quins estris es
feien servir aleshores. També, per exemple, veiem com era l’escola on anaven
els nens. Una escola segregadora per sexes i fortament religiosa, com abans.
Bé, com abans i com demà si l’actual ministre s’encabota i no hi posem remei.
El seu col·legi és
molt diferent, més avorrit i trist que els col·les d’ara. I m’ha cridat molt
l’atenció que els xiquets no puguen estar a escola amb les xiquetes. Però també
hi havia coses bones, com el pati per a jugar amb els amics. Aquesta escola
antiga també és un lloc perquè Jordi, Laia i Emiliet córreguen aventures i s’ho
passen bé.
Els nens trobaran en el seu viatge un altra
realitat social que se’ns mostra a petites pinzellades. No és només la història
trepidant d’aventures el que trobarem, és també la voluntat de donar a conéixer
als nens un món diferent, una vida més dura i avui gairebé inconcebible on, per
exemple, hi ha nens que treballen.
Així, el periple de tren és també un periple
vital dels personatges, una aventura que els fa créixer perquè els descobreix
llocs i espais i un temps mai no vistos. Però també hi ha un viatge sentimental
per part dels protagonistes i, sens dubte, per part dels lectors.
Els personatges troben models de vida i també
models d’actituds diferents, i poden descobrir
la tendresa dels primers amors amarats de sentiments o poden trobar la
cara fosca de la vida, amb una realitat que de vegades és crua.
A mi m’agrada la
història d’amor que hi ha al llibre. Em sembla molt bonica i dolça. I m’agrada
la història de l’home del sac, encara que em fa una mica de por. I la bruixa
també, què dolenta!
La narració marc serveix l’autor per incloure
altres històries, gairebé sempre dutes a terme pels mateixos personatges
principals, però de vegades també compartint protagonisme amb els secundaris
que es troben pel camí i que actuen com a petits coadjuvans de la narració.
Aquest recurs dóna molta variació a la novel·la
i la fa molt atractiva perquè el lector té la sensació d’estar sempre en
moviment, com el moviment del tren que va estació a estació oferint-nos móns
nous, sempre en marxa, mostrant per la seua finestra fragments d’altres vides.
Al mateix temps, l’aparició de
personatges com bruixes o l’home del sac, tòpics infantils de sempre, aporten a
l’aventura un regust de les narracions de les nostres àvies, una aclucada d’ull
cap a les narracions orals que han forjat el nostre univers primigeni literari.
Ara crec que no t’he
entés. “univers primigeni literari”? Això què és? Mireu, és molt curiós perquè
al text apareix Alcoi! I les festes de moros i cristians, i fins i tot
Tirisiti. I els reis i els patges pujant per les escales a portar-nos regals
als xiquets. I, com si fora màgia, apareixen tots junts.
La dimensió màgica de la novel·la ens atrapa i
ens retorna, com als protagonistes, a un món antic i ideal, on els somnis són
possibles, on el temps s’ha detingut per sempre deixant el record d’una època
que, mirada amb els ulls dels nostres dies, ens sembla entranyable i màgica.
El tren Xitxarra mai més no partirà de cap
estació si no és de l’estació de la imaginació, i no s’aturarà més que en les
petites andanes del record. Els temps han canviat i ara lluitem per un corredor
mediterrani amb vagons d’alta velocitat que ens uniran a Europa, trens ràpids,
impersonals i freds. Però malgrat tot, sempre quedarà el record d’aquells
llargs trajectes travessant muntanyes que unien no només un territori, sinó que
feien compartir vides i sentiments.
Acabes estimant a
Emiliet, Jordi i Laia, i sobretot a l’avi Ferran i el seu desig d’aventura. Jo
he llegit el llibre de seguida i m’ho he passat molt bé fent-ho.
És evident que hi ha dues lectures possibles,
la del lector adult que troba en aquesta obra un homenatge al tren Xitxarra i
la lectura d’un nen que només busca entreteniment i que entra en les aventures
dels personatges i es deixa portar. Però que, a més de les accions trepidants,
pot trobar uns coneixements de la realitat valenciana que desconeixia fins
llavors.
Totes dues lectures són plaents. La lectura de
l’adult perquè troba l’encant en aquesta narració que recrea un món extingit,
amb els seus codis i el seu univers, de vegades enyorat, de vegades denostat.
Però també la lectura del xiquet que entra en
una història que l’atrapa, que li fa acompanyar els personatges a través d’unes
aventures amb to clàssic, unes accions que travessen un espai que ara ens
sembla proper i fàcil d’accedir, però que en el seu temps era també quasi un
recorregut d’aventura.
Per això us convide a la lectura d’aquesta
novel·la, a que us deixeu arrossegar a través dels rails ben trenats d’aquesta història
i, sobretot, els que sou xiquets, us convide a compartir les històries de
Jordi, Laia i Emiliet.
Per això jo també
recomane que el llegiu, perquè ho passareu molt bé i us divertireu molt amb les
seues aventures. És un llibre que segur que tindreu molt a gust en la vostra
llibreria com un dels vostres preferits, igual com el tinc jo.
Ja, però et recorde que el llibre és meu.
Ni t’ho penses, el
llibre me’l quede jo. És per a mi per a sempre.
Bona nit, i moltes
gràcies!!
Text escrit per Silvestre i Ariadna Vilaplana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.