Antavianes (Juli Capilla, professor)

dimarts, 27 de març del 2012

Exercici de localització de figures retòrques

Publicat per Juli Capilla a 2:47 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Missatges més recents Missatges més antics Inici
Subscriure's a: Comentaris (Atom)

Arxiu del blog

  • ►  2020 (1)
    • ►  de març (1)
  • ►  2013 (8)
    • ►  de juny (4)
    • ►  de maig (1)
    • ►  de març (3)
  • ▼  2012 (24)
    • ►  de desembre (1)
    • ►  de setembre (1)
    • ►  de maig (2)
    • ►  d’abril (2)
    • ▼  de març (1)
      • Exercici de localització de figures retòrques
    • ►  de febrer (17)

Marcos Montes

Marcos Montes

Marcos Montes

Marcos Montes ens parla de les peripècies d’un obrer que intenta sortir d’una mina d’or després d’un accident, i de les dificultats que troba per aconseguir-ho. És, també, la confluència de persones exhaustes i angoixades per una sort dubtosa. Però, qui sap si per damunt de tot, no és una defensa i apologia del perdó, tant de l’aliè com del propi. David Monteagudo, amb l’habilitat narrativa i les qualitats amb què ens va sorprendre aFi, ens condueix de nou—i ens commou—en un viatge que s’apropa als valors essencials i més lleugers de l’ànima humana.

Quaderns Crema, Barcelona, 2010.

L'illa de l'última veritat

L'illa de l'última veritat

L'illa de l'última veritat - síntesi

Quan sap que està greument malalt, el doctor Prendel sent la necessitat de confessar un secret amb què ha pogut viure però amb què no pot morir. Explica la seva història a l’amant dels últims anys i li fa prometre que, un cop ell sigui mort, la farà pública.
Víctima d’un atac pirata, Prendel havia naufragat al mig de l’Atlàntic i havia desaparegut durant cinc anys del seu cercle a Nova York. Al seu retorn, no havia volgut dir ni una sola paraula sobre aquella experiència. Circulaven tota mena d’especulacions i llegendes: on havia estat durant aquells cinc anys?, per què no en volia parlar? Després d’escoltar la història, l’amant l’explica en una narració impossible d’abandonar.

Proa, Barcelona, 2010.

L'home bicentenari

L'home bicentenari

L'home bicentenari - síntesi

Robots que desitgen ser humans, ordinadors que controlen el món i altres relats amb un final sorprenent, i del tot inesperat, componen aquesta antologia d’Isaac Asimov, un autor que, des del passat, va ser capaç d’escriure sobre el futur, anticipant idees i debats actuals. Deu relats que atraparan el lector i que l’endinsaran en un univers on la barrera entre realitat i ficció esdevé cada vegada més imperceptible.

Bromera, Alzira, 2011.

Treball de lectura (opcional)

Treball lectura opcional (Valencià / 2n batxillerat)

  1. Resum del llibre (mínim 20 línies)
  2. Descripció i caracterització dels personatges (principals i secundaris)
  3. Identificació de la varietat geogràfica (anàlisi detallada d’una pàgina)
  4. Valoració crítica i/o opinió personal

Criteris d’avaluació

  1. La lectura es farà en la llengua vehicular de l’assignatura. Absteniu-vos, doncs, de buscar traduccions al castellà o altres llengües (el professor es reserva el dret de demanar-li a l’alumne/a que li mostre el llibre original que s’ha llegit).
  2. El professor considerarà la possibilitat de fer-li una entrevista personal a l’alumne/a per veure si realment se l’ha llegit.
  3. Extensió del treball: mínim de 4 pàgines / màxim de 10 pàgines.
  4. Si el professor detecta que algú ha copiat d’Internet o d’un altre company/a, el treball no tindrà cap validesa i, per tant, aquest no pujarà la nota final.
  5. El treball es puntuarà de 0,5 a 1 punt, que s’afegirà a la nota final de curs.
  6. Data màxima de lliurament: 5 de maig de 2012.
  7. El treball de lectura es farà a partir d’algun dels llibres següents:
    • Issac Assimov: L’home bicentenari i altres relats. Bromera, Alzira, 2011.
    • David Monteagudo: Marcos Montes. Quaderns Crema, Barcelona, 2010.
    • Flavia Company: L’illa de l’última veritat. Proa, Barcelona, 2010.
    • Vicent Usó: La mà de ningú. Proa, Barcelona, 2010.

La mà de ningú - síntesi

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

Proa, Barcelona, 2011.

La mà de ningú

La mà de ningú

Tipologies textuals 1

Introducció

Cal diferenciar entre tipus de text, àmbit d’ús i gèneres:

1. Els tipus de text els establim en funció de les seues característiques formals i de contingut. La finalitat, el to, el llenguatge emprat, els recursos estilístics, etc., ens informen sobre el tipus de text.

2. L’àmbit d’ús és la situació comunicativa concreta, de la vida real, en què es produeix el text.

3. El gènere fa referència a la concreció formal del tipus de text en qüestió. És a dir, que dins d’un tipus de text, n’hi ha molts de subtipus. Per exemple, dins dels textos periodístics hi ha els gèneres informatius (notícia, reportatge, crònica, entrevista) i els gèneres d’opinió (editorial, crítica, vinyetes, acudits, caricatures, article d’opinió, columna).

Requadre tipologia textual

Text expositiu

(àmbits d’ús: acadèmic: tesis, llibres de text, etc.)

Text argumentatiu

(àmbits d’ús: vida quotidiana: una discussió; àmbit acadèmic: un debat, un article; mitjans de comunicació: un article, un debat televisiu o radiofònic)

Text periodístic

(àmbits d’ús: mitjans de comunicació audiovisuals, premsa escrita, Internet).

L’assaig

(àmbits d’ús: literari, mitjans de comunicació)

Text narratiu

(àmbits d’ús: literari, mitjans de comunicació)

Estructura tripartida: introducció

+ cos expositiu (desenvolupament)

+ conclusió

Cinc tipus d’estructures específiques:

1. Problema / solució

2. Causa / Conseqüència

3. Descripció / enumeració

4. Comparació / contrast

5. Seqüència temporal

Estructura tripartida: introducció

+ cos expositiu / argumentatiu

+ conclusió

Tres tipus d’estructures específiques:

1. Analitzant o deductiva: la tesi hi apareix al principi.

2. Sintetitzant o inductiva: la tesi hi apareix al final.

3. Estructura d’enquadrament: hi apareix al principi, però es desenvolupa al llarg del text.

En general, presenten una estructura tripartida, sobretot si són articles: introducció +

cos expositiu / argumentatiu

+ conclusió

Els recursos d’inici i de tancament són molt importants:

Paràgrafs d’introducció:

de síntesi, amb anècdota, amb afirmacions breus, amb citació, amb interrogant, amb analogia.

Paràgrafs de conclusió:

de síntesi, amb anècdota, amb afirmacions breus, amb citació, amb interrogant, amb analogia.

No hi ha una estructura fixa predeterminada. Hi predomina, però, l’argumentació i l’exposició; però també hi poden haver seqüències descriptives o narratives.

Estructura tripartida: plantejament

+ nus

+ desenllaç

Característiques i marques enunciatives:

Estructura tripartida.

Finalitat: informar / fer comprendre un fenomen.

Emissor especialitzat

Discurs objectiu.

Llenguatge estàndard i nivell formal.

Temes especialitzats.

Absència de marques enunciatives. No hi solen aparèixer díctics.

Impersonalitat i absència de recursos de modalització.

Ús del present, predomini del mode indicatiu i de la modalitat oracional enunciativa (oracions afirmatives i negatives)

Citacions, recursos explicatius i procediments per a condensar la informació.

Característiques i marques enunciatives:

Estructura tripartida.

Finalitat: defensar una idea, la tesi.* Convèncer o persuadir.

Emissor més o menys especialitzat

Discurs pretesament objectiu.

Llenguatge estàndard i nivell formal.

Temes no necessàriament especialitzats.

* No s’ha de confondre la tesi amb el tema. Davant d’un tema controvertit, es poden defensar tesis diferents.

Només podem parlar de textos argumentatius quan hi ha un tema controvertit.

Citacions, recursos explicatius.

Trets:

- Prosa no narrativa, d’idees.

- Voluntat de creació literària.

- No és fixa, però sol basar-se en l’argumentació.

- El to és de reflexió personal.

- Analitza lliurement els temes, sovint críticament i amb escepticisme i ironia.

Discurs eminentment valoratiu.

Polifonia i intertextualitat.

Alta modalització.

Trets:

-Prosa narrativa, trama.

-Voluntat de creació literària.

-Hi predomina la funció poètica i el llenguatge connotatiu.

-Els textos narratius pertanyen a una gamma més àmplia: els textos retòrics. Dins de la retòrica, hi trobem els textos narratius, els poètics, els publicitaris...

Polifonia i intertextualitat.

Alta modalització.

Recursos explicatius:

Ús de l’aposició, parèntesis explicatius i oracions de relatiu explicatives.

Reformulacions parafràstiques

(és a dir, ço és, etc.)

Exemplificacions.

Notes: mitjançant signes gràfics (xifres, asteriscos...) que remeten al final de la pàgina, a un requadre, al marge...).

Textos no lingüístics: mapes, gràfiques, fotografies, dibuixos.

Recursos lingüístics i estilístics de l’assaig:

Presència de l’emissor mitjançant l’ús de la primera persona.

Mecanismes de modalització: canvi de registre, varietat o llengua; o mitjançant l’ús de cometes, la cursiva, els incisos, les matisacions o els interrogants.

Trets d’oralitat i estratègies de col·loqui íntim. L’assagista demana la companyia d’un lector que s’imagina i al qual convida a reflexionar. L’increpa i l’interroga amb interjeccions o imperatius, o quan calcula les seues reaccions.

Tipus d’arguments i recursos argumentatius:

- Argument d’autoritat.

- Argument del model.

- Argument del benefici.

- Argument del malbaratament o balafiament.

- Argument de causa i conseqüència.

- L’exemple.

- Argument de comparació.

- Argument de justícia o d’identificació de situacions.

- Apel·lar a la quantitat.

- Apel·lar a la qualitat.

- Ús de dades, xifres i estadístiques.

- El dilema.

Tesi contrària i contrarguments (refutació i concessió a l’adversari).

Figures retòriques:

- Interrogacions retòriques.

- La hipèrbole.

- La preterició.

- La ironia.

- L’enumeració.

- La repetició.

- La prosopopeia.

- La metàfora.

- L’ús de lèxic marcat (modalització).

Recursos expressius:

- El registre és culte però amb concessions a l’oralitat.

- La paradoxa.

- La ironia.

- L’humor.

Joan Fuster:

- Ironia.

- L’aforisme.

- To conversacional.

- Modismes populars i expressions col·loquials.

- Construccions adversatives.

- Modalització.

- Cometes i cursiva.

- Interrogacions retòriques.

- Adjectivació.

- Conrea pràcticament tots els gèneres assagístics: l’assaig llarg, el diccionari filosòfic, l’aforisme, l’article...

Figures retòriques:

- La hipèrbole.

- La ironia.

- L’enumeració.

- La repetició.

- La prosopopeia.

- La metàfora.

- L’ús de lèxic marcat (modalització).

Els gèneres expositius:

Científics: destinats a receptors entesos en la matèria. Tenen un alt nivell d’especialització.

Ex. Una tesi, un informe...

Didàctics: destinats a un receptor amb pocs coneixements previs sobre el tema. Ex. Un llibre de text, un esquema, etc.

Divulgatius: destinats a un públic ampli, transmés en estàndard i amb un tractament general del tema i evitant els tecnicismes.

Ex. Una conferència, un documental, un llibre de divulgació científica...

Els gèneres periodístics: gèneres informatius (notícia, reportatge, crònica, entrevista) i gèneres d’opinió (editorial, crítica, vinyetes, acudits, caricatures, article d’opinió, columna).

Els gèneres assagístics: la longitud de l’assaig oscil·la entre el llibre i les formes més breus:

- Diari i memòria.

- Dissertació sistematitzada.

- Epístola o carta simulada.

- Diccionari fingit.

- Diàleg.

- Glossa.

- Llibre de viatges.

- Aforisme.

- Article d’opinió.

Títol: temàtics, remàtics, metafòrics, irònics...

Tipologies textuals 2

Els textos instructius tenen dues funcions fonamentals:

1. Descriure processos d’elaboració (com es fa) o de funcionament (com es fa anar). Ex. Una recepta de cuina, un prospecte mèdic, unes instruccions d’ús...

2. Orientar la conducta personal i social mitjançant consells o ordres. Ex. textos jurídics i administratius.

Els textos predictius ens informen sobre una situació futura. Ex. les programacions, la predicció meteorològica, els programes electorals, l’horòscop...

Els textos descriptius: evoquen, representen i situen objectes i personatges. Són propis de novel·les i contes, guies i llibres de viatges, reportatges, diaris, etc. Hi abunden els adjectius i les figures retòriques. Fan servir el llenguatge estàndard.

Els registres lingüístics

Els registres lingüístics es detecten segons la relació que tenen l’emissor i el receptor, i en funció de la situació d'ús o context situacional, i va estretament lligat a la precisió lèxica. Se’n poden distingir principalment quatre: el culte, l’estàndard (adequat a la normativa, en un to mitjà que pot entendre la majoria de parlants), el col·loquial i el vulgar.


Culte

Es coneixen les normes de la llengua i es respecten. L’utilitzen les persones d’alt grau cultural en ambients científics, literaris, professionals, artístics...


Estàndard
Una llengua estàndard (també estàndard lingüístic) és una elaboració artificial i planificada a partir del diasistema d’una llengua, per tal d’obtenir un model de llengua unitari per a l’ensenyament, els usos oficials i els usos escrits i formals, que alhora permeta cohesionar, des del punt de vista polític i social, el territori on és oficial.

Col·loquial
Es coneixen les normes però no s’utilitzen. És un nivell de parla que s’utilitza en l’ambient familiar o entre amics.

Vulgar
Es cometen incorreccions perquè es desconeix la norma lingüística o simplement per descuit (vulgarismes).

Requadre registres

Requadre registres

Mapa lingüístic del català

Mapa lingüístic del català

La variació dialectal

La variació dialectal
Dialectes constitutius i consecutius

La variació dialectal

La variació dialectal
Bloc occidental: Valencià

La variació dialectal

La variació dialectal
Quadre comparatiu bloc occidental (valencià) i oriental (català central i balear)

Les veus del discurs: polifonia i intertextualitat

Les veus del discurs fan referència als diferents emissors que hi apareixen.

Hi ha polifonia quan, a banda de la veu de l’emissor, s’inclouen veus o discursos d’altres enunciadors:

· De forma explícita: es caracteritza per la presència de verbs d’enunciació: dir, exclamar, afirmar, preguntar...

Estil directe: Tu em vas convèncer dient-me: “Hem d’estudiar”.

Estil indirecte: Em vas convèncer dient-me que hem d’estudiar.

· De forma implícita: sense verb d’enunciació, no és tan fàcil de detectar.

Estil indirecte lliure: la veu del personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, qui li cedeix la paraula indirectament. És com si parlara el personatge a través del narrador, emulant i sentint tot el que li passa pel cap i pel cor al personatge en qüestió.

Ex.: Arnulf havia perdut molta categoria en l’escalafó infernal i anava de baixa. A penes se li encarregava ja res, i el seu cervell es reblania. Ara mateix, què podia pensar dels jardins de l’Acadèmia de Plató, el paladí de la Filosofia? I aquest galimaties d’Anarchasis, què?

Joan Perucho: Les aventures del cavaller Kosmas

Intertextualitat: quan un text inclou fragments o un text sencer d’un altre autor.

Requadre modalització

Requadre modalització

Modalització:

Fa referència a l’aparició dins del text de la subjectivitat de l’autor que l’elabora. Com més subjectivitat i més opinió de l’autor, més modalització.

Tema Senzill. Amb la tecnologia de Blogger.